Hi havia una vegada una princesa que vivia als peus d’un massís imponent. Al seu petit palau hi tenia un jardí amb tota mena de plantes i flors: roses, lliris, bunguenvíl·lies, cumquat de Corfú…. que regava sovint quan el cel no se n’encarregava… Vivia feliç fins un dia que va fer sardines a la brasa… i es va adonar que, tot i que eren molt bones, no feien olor. Que estrany, va pensar. I llavors es va posar a olorar tot el que tenia a mà: cafè, te, sabons, colònies, moscatell… i es va adonar que no olorava res. Va ser el senyal. Al seu cos havia entrat un petit monstre, tan minúscul que no es veia amb les nostres mirades. I calia matar-lo perquè sinó, ell t’anava cruspint a tu. Ella estava bé, tenia gana, llegia, parlava amb les amigues i els habitants del castell del costat… però no podia sortir fora.
Tres setmanes després, malgrat els beuratges que prenia, el petit monstre encara no havia marxat del seu cos. Potser hi estava bé, perquè la princesa era una dona maca, tendre i suau com un tros de cotó-fluix. I un dia recordà un cavaller valent anomenat Jordi que havia matat un drac per salvar una donzella. Llavors, de nit, l’invocà al voltant d’un foc de camp que improvisà al seu jardí, i el cavaller no la defraudà: el 23 d’abril sentí una punxada dins el seu cos, fina, intensa i curta. Jordi havia traspassat amb la seva llança el petit drac que s’havia colat al seu cos. De seguida va notar l’olor de les roses, i dels lliris, i del cafè! Aromes que van omplir el seu palau de colors, desitjos i alegria.
Dedicat a la nostra amiga Àngels, que viu sota el Montseny i és metgessa
Glòria Arimon Feminista, escriptora i viatgera
Text publicat el 20/04/2020 al bloc de la Glòria: https://gloriacondal.com/
Il·lustració de Marc "Nené" Pérez Oliván, artista i amic de Glòria que ella mateixa descriu com "l'artista que donava color a les lluites".