Un fet tan dramàtic com l’assassinat de George Floyd a mans de la policia i les seves conseqüències en forma de revoltes socials antiracistes a tot arreu han omplert amb raó pàgines i pàgines dels mitjans de comunicació. La meva nota va sobre una notícia derivada del crim racista, concretament sobre una “seqüela” d’aquest fet que ha portat també a moltes comunicadores i comunicadors a parlar-ne en els seus articles. Es tracta de la retirada per part de la plataforma HBO de la pel·lícula Allò que el vent s’endugué, obra paradigmàtica de la història del cinema, estrenada l’any 1939 i de les raons que s’han donat al respecte i de la solució que es proposa per a tornar-la a programar amb la contextualització pertinent, perquè es vegi clarament com s’ha de valorar.
Aquí, com a mostra, adjunto un parell d’articles d’Imma Merino i de Teresa Márquez de la premsa diària que comenten críticament aquest fet i que exposen una lectura del “políticament correcte” a partir del coneixement i la cultura i no com a censura.
A conseqüència d’aquest rebombori m’han entrat ganes d’anar a la font i llegir la novel·la de Margaret Mitchell que va donar lloc a la pel·lícula i que també és un dels llibres clàssics de la literatura nord-americana i potser el més llegits de la història de la literatura popular contemporània. La sorpresa ha estat que, revisant el fons de la biblioteca del Centre de documentació de Ca la dona, no l’he trobat o sigui que des d’aquí faig una crida a veure si alguna té el llibre i pot fer-ne donació.
Segons consta, Margaret Mitchell (1900-1949) va escriure la seva obra a partir dels bons coneixements d’història que tenia i a més, encara va poder escoltar les narracions de les vivències de la gent gran que havia viscut la guerra de secessió americana. La va començar a escriure en un moment dramàtic de la seva vida quan estava al llit per una fractura de turmell (1929) i després la va deixar córrer fins que un editor, que buscava nous talents, la va descobrir i aleshores va acabar-la l’any 1936 i immediatament es va publicar amb un èxit de vendes impressionant i va rebre el premi Pulitzer (1937).
De la pel·lícula no en parlo perquè és ben sabut que el seu èxit continua i això precisament és el que ha provocat la reacció de la seva retirada per part de la plataforma HBO. Tampoc em vull estendre recordant l’autora que va acceptar el repte de fer la continuació de la novel·la de Mitchell i que ho va aconseguir. Alexandra Ripley (Alexandra Braid, era el seu nom de naixement) va complir l’encàrrec amb prou èxit i la seva novel·la que porta per títol Scarlett (1991) va ser rebuda amb crítiques contradictòries, però va assolir unes vendes també excepcionals.
Quan estava acabant aquesta nota, les companyes de Duoda m’han fet arribar un article de María Milagros Rivera Garretas “Lo que el viento se llevó ¿racismo o escritura femenina por la paz?” que també adjunto, perquè, una vegada més, l’autora aplica la seva anàlisi crítica personal i sempre suggerent a aquest episodi que implica molt més que la literatura i el cinema.
Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista