Ja fa una setmana que vaig anar a fer una xerrada a Lleida. Les companyes del Grup de dones de Lleida em van convidar a parlar sobre la Mitologia en visió feminista. Primer de tot cal dir que em va fer molta il·lusió trobar-me amb feministes amb les quals feia molt temps que no coincidia i que continuaven l’activisme amb força i entusiasme.
Malgrat que com a professora de Clàssiques he explicat molta mitologia, la veritat és que aquesta demanda em va provocar una certa inquietud perquè sabia que hi havia molt a dir de la mitologia i que valia la pena fer una revisió dels diferents aspectes que podien interessar des de la perspectiva feminista. A més també vaig tenir curiositat per a veure quins llibres sobre el tema ens havien arribat al Centre de Documentació de Ca la dona.
L’entrada més fàcil, després de fer unes consideracions prèvies sobre mitologia, literatura i religió, era parlar de quina manera la psicoanàlisi, Freud concretament, havia utilitzat les figures mitològiques per a expressar les diferents conductes com el complex d’Èdip, el d’Electra o el narcisisme. No hi ha dubte que aquest aprofitament de la mitologia fou una bona troballa perquè aquestes figures il·lustren molt bé de què es tracten els complexos. Posteriorment la mitologia encara ha anat oferint més possibilitats a la psicologia i ara es parla del complex de Telèmac i sobretot de la síndrome d’Ulisses pel que fa a les conseqüències personals de l’emigració.
Continuant amb la psicoanàlisi el plantejament de Jung amb els arquetips i l’inconscient col·lectiu ha estat molt ben aprofitat amb visió feminista per Jean Shinoda Bolen en un parell de llibres, Las diosas de cada mujer. Una nueva psicologia femenina i Las diosas de la mujer madura. Arquetipos femeninos a partir de los cincuenta, ambdós de l’editorial Kairós. Semblen llibres d’autoajuda i, de fet, ho són perquè estimulen a reflexionar sobre la manera de ser i d’actuar. La veritat és que els llibres d’autoajuda proliferen i n’hi ha, com tot, de bons i de dolents. Però en aquest cas estem davant uns llibres prou interessants que utilitzen els mites com a eines de comprensió interna a partir dels arquetips de Demèter, la mare; Persèfone, la filla; Hera, l’esposa; Afrodita, l’amant; Artemisa, la germana rival; Atenea, l’estratega, Hèstia , la llar.
En el pròleg Gloria Steinem diu: “Me gustaria invitarte a leer este libro, especialmente si eres una de esas lectoras, tal vez como yo misma, reacia a este tema. A fin de cuentas, ¿cómo pueden las diosas mitológicas de un pasado patriarcal ayudarnos a analitzar nuestra realidad actual o a alcanzar un futuro igualitario?” Gloria Steinem coneixia bé Jean Shinoda Bolen, doctora en medicina, analista junguiana, professora de psiquiatria i activista feminista i li mereixia tota la confiança per a recomanar la seva obra.
Ara deixem la psicoanàlisi i retrocedim en el temps fins arribar al segle XV perquè no recordo si quan vàrem parlar de Christine de Pizan i del seu llibre La Ciutat de les dames vaig subratllar un fet curiós que és com són tractades les deesses en aquesta obra. Christine de Pizan segueix un evemerisme estricte i presenta les deesses com a dones reals que han estat divinitzades pel poble justament per les seves grans aportacions al progrés de la humanitat. Queda clar quan diu: “En la més remota antiguitat hi va haver al regne de Sicília una reina anomenada Ceres. La seva intel·ligència superior li va valer el privilegi de ser la primera a descobrir la ciència i les tècniques de l’agricultura, per a la qual va inventar els estris necessaris [...] Però l’eminència del seu propi saber i tots els beneficis amb que havia sadollat la humanitat la feren ser adorada pels seus contemporanis, que li van concedir el títol de deessa dels blats.”
Anem encara més enrere... Ceres o Demèter és l’arquetip de la deessa mare en la mitologia patriarcal, la mitologia que arriba amb les onades dels pobles anomenats indoeuropeus, però si ens endinsem en l’arqueomitologia podem arribar a trobar els rastres de les cultures matrilineals i del seu trànsit cap a les patriarcals i recuperar la Gran Deessa. Aquestes són les importants aportacions de Marija Gimbutas (1921-1994), lingüista i arqueòloga lituana, que, gràcies als seus coneixements interdisciplinaris, va poder donar a conèixer l’existència de la cultura prehistòrica de la Dea Mare que hauria perdurat vint-i-cinc segles abans de l’arribada dels indoeuropeus. Per a establir aquest postulat va incorporar als mètodes arqueològics, els estudis de les llengües i el que aportaven a nivell de significat de toponímia, parentiu i representacions mitològiques. Així l’arqueologia no era només una descripció d’objectes sinó que involucrava la religió i l’estructura social.
De la nombrosa obra de Marija Gimbutas al Centre de documentació de Ca la dona, tenim la sort de conservar el magnífic llibre El llenguatge de la Dea que formava part del fons de la professora de prehistòria i arqueologia, Encarma Sanahuja Yll i que era un dels seus llibres de capçalera. Es tracta d’un llibre ple d’il·lustracions perquè recull i interpreta les estatuetes, els vasos de ceràmica del Paleolític i Neolític i ressegueix tots els dibuixos i símbols de la vulva, els triangles, els cercles tal com si fos un llenguatge, un sistema de signes que s’ha arribat a comparar a la pedra Rosseta.
Aquí he sistematitzat i resumit el que vaig dir a Lleida i repeteixo que agraeixo la invitació a participar en el feminari perquè em va servir per a repassar, però sobretot em va portar a conèixer la personalitat i obra excepcional de Marija Gimbutas.
Mercè Otero-Vidal Professora Jubilada i activista feminista