Si Cavall Fort celebra enguany el seu 60 aniversari, vol dir que fa 60 anys que a casa van fer una subscripció a Cavall fort a nom de la meva germana que era la petita, però jo que era més gran també el llegia pels continguts i pel fet de ser l’única revista infantil i juvenil en català, cosa que va fer que per a mi fos una lectura esperada. A més, recordo que una temporada la revista va portar incorporat el quadern Faristol que era un llibre de text diferent, obra de Lluís López del Castillo (1938-2018), que estava pensat perquè es pogués estudiar català sense mestres i em va servir per a aprendre el català escrit. Així doncs, reconec que dec a Cavall Fort part de l’aprenentatge del català que l’escola franquista m’havia negat.
Cal dir que continuem amb la subscripció a Cavall Fort i que cada dia quinze dies, quan arriba, hi faig una ullada i sempre trobo coses curioses i interessants que em servien quan estava en actiu com a professora i encara em serveixen per a estar una mica a l’aguait del món infantil a través dels contes, jocs, concursos, historietes, tires còmiques i seccions diverses.
Cavall Fort destaca per haver donat a conèixer còmics de gran anomenada com els Barrufets, Jan i Trencapins, Jep i Fidel, Estefi, La patrulla dels Castors, Lucky Luke, Ot el Bruixot, entre altres. Si revisem la llista de persones importants de la nostra cultura, del camp de la literatura i de la il·lustració, que han passat per les seves pàgines és impressionant. Com a mostra i per a fer veure la importància de les dones en la literatura infantil i juvenil cito, sense cap ordre, noms de col·laboradores més o menys habituals de la revista tant pel que fa als textos com a les il·lustracions: Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Fina Rifà, Pilarín Bayés, Maria Novell, Maria Rius, Carme Solé, Montse Ginesta, Maria Dolors Alibés, Maica Bernal, Teresa Duran, Núria Figueras, Roser Iborra, Montserrat Morales, Maria Àngels Ollé, M. Àngels Petit Mendizábal, Maria Assumpció Ribas, Roser Ros i Vilanova, Olga Xirinacs, Aurora Altisent, Mercè Arànega, Marta Balaguer, Irene Bordoy, Mercè Canals, Roser Capdevila, Anna Clariana, Helena Cortès, Bernadette Cuxart, Maria Dolz,, Isa Feu, Montse Fransoy, Noëlle Granger, Cristina Losantos, Anna Mongay, Carme Peris, Eulàlia Sariola, Montserrat Tobella, Victòria Tubau, etc.
Cavall Fort va estar dirigida en una primera etapa per Josep Tremoleda, després per Albert Jané i posteriorment per Mercè Canela. La publicació al llarg dels anys ha rebut nombrosos premis i reconeixements.
De les habituals col·laboradores de Cavall Fort m’agradaria destacar Maria Novell Picó (1914-1969) professora, bibliotecària i escriptora. Justament ja fa un temps les companyes de Ca la Dona la vàrem reivindicar junt amb altres mestres i professores de formació republicana i conservem un pòster amb les seves fotos, reconeixent-les com a “Mestres de Llibertat”.
Maria Novell va formar-se a l'Escola de Bibliotecàries i l’any 1935 va representar el centre al Segon Congrés Internacional de Biblioteques i Bibliografia organitzat per l'IFLA i va començar a treballar a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona mentre estudiava la carrera de Filosofia i Lletres. Després de la guerra es dedicà a l'ensenyament fent classes de filosofia, història i literatura. Havia començat molt jove a escriure contes i articles i als anys vint ja havia publicat a les revistes Sigronet, El noi català, La dona catalana, Arts i lletres, de Barcelona i Sol ixent, de Cadaqués.
A la postguerra es va guanyar la vida fent classes particulars i va ser professora de l'Escola Pérez Iborra i de l'Institut Tècnic Eulàlia, on va coincidir amb Carme Serrallonga i Maria Aurèlia Capmany. També fou amiga de la poeta Rosa Leveroni.
Maria Novell no va tornar a escriure fins que el 1964, animada per Joaquim Carbó, comença a col·laborar a la revista Cavall Fort amb una sèrie de narracions de la història de Catalunya. En total foren una trentena d’episodis que arriben fins al segle XVIII i que no va poder completar perquè la mort va estroncar el projecte. Són textos àgils i entretinguts, per una banda, i també rigorosos pel que fa a la informació històrica. Són molt interessants perquè tots ells reflecteixen la perspectiva de la història del poble, viscuda pels que pateixen i no pels que tenen el poder. Després de la seva mort, entre 1973 i 1975, es recolliren totes aquestes narracions històriques amb el títol de Viatge per la història de Catalunya amb il·lustracions de Fina Rifà.
El llibre de Maria Novell del qual guardo un millor record és Les presoneres de Tabriz (La Galera, 1967) que va guanyar el premi Folch i Torres l’any 1969. Es tracta d’una novel.la amb la història com a teló de fons que encara es pot llegir avui perquè té elements molt interessants i positius dins de la senzillesa i té molta gràcia en conjunt pel que fa als personatges i a l’acció malgrat que potser pequi d’una certa ingenuïtat en el seu missatge de valors i en la necessitat de conèixer món i viure sensacions noves que avui poden semblar desfasades.
L’argument tracta d’un noi barceloní que recorre la Mediterrània, com a polissó en una galera junt amb un jove mercader, en el moment de l’expedició dels almogàvers. No sols alliberen “les presoneres de Tabriz”, unes dones catalanes que havien estat venudes com a esclaves, sinó que retornen feliçment a casa després d’una sèrie d’aventures que ajuden a créixer els joves protagonistes. El rerefons serveix per a donar a conèixer els almogàvers i les personalitats de Ramon Muntaner i de Roger de Flor.
La veritat és que ara m’adono que en el seu moment no vaig tenir interès en saber on estava Tabriz i ara, en canvi, he anat corrents a veure on es troba. La Viquipèdia diu:
Tabriz (antigament en català Toris o Tauris) és una ciutat del nord-oest de l'Iran, capital de l'Azerbaidjan Meridional. Té una població d'uns dos milions d'habitants a la zona dels turons de Sahand a 1.400 m sobre el nivell del mar. És la quarta ciutat de l'Iran, i és un centre comercial, industrial, i nus de transports. El basar històric de Tabriz ha estat considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2010.
És important la seva ubicació geoestratègica i, en conseqüència, penso en els moviments de gent que deu recórrer aquelles terres. Tornaré a llegir el llibre de Maria Novell, perquè per ara em sembla que no és fàcil que pugui anar a Tabriz...
Mercè Otero-Vidal Professora jubilada i activista feminista