top of page
  • centredocumentacio

Arxius i inundacions

Vàrem sortir molt emocionades de veure l’obra de Marta Barceló, Zona inundable, a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. En el rerefons del teatre de debò, del bon teatre, sempre hi ha la catarsi de la tragèdia grega i aquesta obra té aquesta funció: veure la tragèdia i sentir empatia pel que passa als personatges i esperar al final un deus ex machina que posi les coses al seu lloc.

La base de l’obra es pot dir que és teatre documental perquè hi apareixen testimonis i dades reals més o menys disfressades: un fet autèntic, unes notícies de ràdio i televisió, unes dades científiques i estadístiques que il·lustren i expliquen per què passa el que passa.


Aquesta realitat dramàtica és la inundació que va patir el poble de Sant Llorenç de Cardassar a Mallorca, l’octubre del 2018, malgrat a l’obra no surti el nom del poble. La trama té el protagonisme dels personatges que pateixen la desgràcia: una mare perruquera amb un fill adolescent enamorat d’un altre xicot del poble, un mestre d’obres amb una furgoneta fantàstica acabada de comprar amb els estalvis de tota la vida de treball i la figura principal que cohesiona tot el conjunt, una dona sola que ha perdut la filla en un accident.

No em sap greu explicar-vos per sobre l’argument de l’obra perquè tothom sap de què va Hamlet i igualment va a veure-la o sigui que no és una filtració (en anglès “spoiler” que ja s’ha catalanitzar com a “espòiler”) i que consti que queda en peu la recomanació entusiàstica que aneu a veure l’obra i la magnífica actuació d’actrius i actors.

Aquesta dona sola, protagonista, és la Magdalena, una arxivera, que no exerceix, sempre obsessionada amb la pèrdua de la filla. Tot el poble sap que té tota la casa plena de fotos i fins i tot un quadre de la filla i, a més, que la depressió la porta a desitjar la mort. La gran tempesta i la torrentada li desperten l’instint de supervivència, per una banda i, per una altra, es queda pràcticament sense res, perquè la casa queda destrossada i perd tots els records de la seva filla.

I en aquest punt és on hi ha la part més emocionant de l’obra des de la perspectiva de la gent que treballem en els arxius, perquè, entre el personal de servei, d’emergència, voluntari que va al poble a ajudar, apareix un grup de cinc arxiveres i arxivers decidit a salvar la memòria del poble. Clàssicament diríem que és el deus ex machina que resol la situació perquè una cosa són les pèrdues humanes i materials i una altra, la pèrdua espiritual de la identitat col·lectiva. Aquest equip, amb les seves bates blanques i els seus guants ben posats i amb el material adient, comencen a recuperar la documentació de l’arxiu del poble i la Magdalena decideix participar-hi. La importància de conservar la memòria és indiscutible amb tot el que significa per a la identitat de persones i de col·lectius. L’obra acaba quan la Magdalena, fent la feina de neteja dels documents de l’arxiu, troba, en el llibre de registre de naixements, el de la seva filla.

M’he centrat interessadament en el protagonisme de l’arxiu, perquè realment el té, ja que el decorat de l’escenari ens mostra totes les parets plenes d’arxivadors i les taules grans al mig. Cal dir, però, que hi ha altres trames també importants dins de l’obra com l’estimació entre els dos adolescents, la relació mare-fill, la importància de les eines dels oficis com la furgoneta del mestre d’obres que té nom i tot “Fortuna” (un joc amb el nom de la marca Ford) i la funció dels mitjans de comunicació.

I per acabar, l’obra ens recorda que aquest tipus d’inundacions que va patir el poble mallorquí són comuns a la Mediterrània i que a hores d’ara caldria tenir una política clara de prevenció i sobretot de control de construccions en “zones inundables”. Per edat la primera gran inundació que recordo va ser la que va patir València l’octubre de l’any 1957. Ara no fa gaire es recordava l’altra gran inundació al Vallès Occidental al setembre del l’any 1962 i per desgràcia periòdicament es van repetint.


I pel que fa a la inundacions concretes d’arxius justament fa un parell de dies sortia a la premsa la que ha patit l’Arxiu Històric de Girona. Confiem que no hi hagi hagut pèrdues significatives.


Tot plegat fa pensar en la gran responsabilitat que suposa fer-se càrrec d’un arxiu. En el nostre cas, les companyes que tenim cura del Centre de Documentació de Ca la dona en som molt conscients.



Nota:

Si voleu continuar llegint sobre inundacions, aquí teniu un text històric que ha estat recuperat pel periodisme actual.



Mercè Otero-Vidal Professora jubilada i activista feminista




339 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo
bottom of page