Fins que no vaig llegir l’article de Mònica Planas al suplement “Diumenge” de l’Ara, no vaig ser conscient que la meva dèria per les butxaques tenia un profund significat feminista i que havia fet bé tota la vida, des de petita, de reivindicar butxaques a totes les peces de vestir. Primer les necessitava per a poder omplir-les de coses imprescindibles per si tenia una aventura de llibre: un cordill, una goma elàstica, un llapis, una agulla imperdible, un pedra talismà... Després, ja més gran, a la butxaca m’hi cabia un d’aquells llibres petits de la col·lecció Pulga o de la Crisol. I de més gran encara no he volgut portar mai ni monederos, ni bosses, m’agrada anar amb les mans lliures per si de cas. Per una altra banda, també m’agrada el posat d’amateur o diletant amb les mans a les butxaques, com qui no vol la cosa...
Mònica Planas explica molt bé com la presència de les butxaques és diferent en els vestits de dones i homes i que aquesta diferència també és una discriminació pel que fa al control, a la comoditat i a la utilitat del vestir. Comenta que ara fins i tot et trobes pantalons per a dones que porten unes falses butxaques i aleshores ella no se’ls compra, en canvi jo confesso que me’ls compro i que em costen cars perquè vaig a la cosidora del barri i m’hi faig posar les butxaques corresponents.
La paraula “butxaca” és interessant des del punt de vista etimològic perquè no té un origen clar i crida l’atenció la seva terminació –aca atribuïble al basc i una possible contaminació del francès poche en l’africada tx.
Ja que ha sortit la paraula francesa, cal recordar que la col·lecció Livre de Poche ha estat el paradigma dels llibres de butxaca durant molt de temps i que als anys seixanta va ser el model en el llançament amb èxit de la col·lecció Libro de Bolsillo d’Alianza editorial.
Una butxaca ja sabem el que és i la locució “de butxaca” és un qualificatiu que expressa que l’objecte en qüestió és d’una mida petita com si es pogués portar a la butxaca tant si es tracta, com diu el diccionari, d’ un transistor de butxaca o d’un submarí de butxaca. Els altres usos, més o menys figurats, de la paraula “butxaca” tenen a veure amb la seva funció primera i principal que és la de bossa per a guardar els cabals. Així amb les locucions amb “butxaca” es pot fer una redacció d’aquest tipus:
Vàrem decidir que cadascuna pagaria una part de la seva butxaca, però ella anava prima de butxaca i no es tractava d’escurar la butxaca de ningú o sigui que totes ens vàrem gratar la butxaca per a ajudar-la a pagar la despesa. Estàvem de sort perquè qui cobrava era de fiar i no volia ficar-se res a la butxaca, no volia omplir-se les butxaques i, per una altra banda, no tenia fama de tenir la butxaca foradada. Finalment quan tot va estar pagat, ho vàrem celebrar i vàrem riure per les butxaques.
Aquest és el típic exercici escolar amb locucions agafades amb pinces, però les butxaques més poètiques són les de la inoblidable Maria Mercè Marçal en aquest vers tan suggeridor: Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques. A Bruixa de dol (1977-1979), un dels apartats es titula “Els núvols duien confetti a les butxaques” i el poema inicial diu: Vaig desar a l’armari
aquell núvol més menut,
el que duia confetti a les butxaques
Però , ai!...les arnes no dormen.
M’agradaria acabar tal com he començat seguint la línia reivindicativa i ara aprofito un article de l’any passat de Woman on Laura G. Del Río ens dona dades històriques importants del moviment feminista vinculades a les butxaques. La cita de Charlotte Perkins Gilman és una mostra més de la importància d’aquesta autora i activista feminista amb la seva afinada crítica al patriarcat en tots els seus aspectes.
Pero no es ni mucho menos la primera vez que este elemento (es refereix a la butxaca) se alza como símbolo político y social de esta lucha. «Una de las supremacías en la ropa de hombre es la adaptación de los bolsillos», escribía Charlotte Perkins Gilman, intelectual y humanista norteamericana, en 1905 en The New York Times. El mismo periódico que cinco años más tarde se hacía eco, no sin cierto tono alarmista, del improperio del «traje sufragista, con un total de siete u ocho bolsillos, todos a la vista y fáciles de encontrar incluso para su portador». Tan pertinente llegó a ser este accesorio para la causa que en 1908 se celebró un evento destinado a recaudar fondos para las organizaciones por el derecho a voto bajo el nombre La vieja dama con cien bolsillos. Un siglo después, tenemos el vestido de Serre para reivindicar en el armario la igualdad que ellas conquistaron en las urnas.
He començat a fer recerca sobre la iniciativa sufragista “The Old Lady With Hundred Pockets”/“La vella dama amb cent butxaques”. I us deixo admirant el vestit de nit de Serre.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista