Segons diu la paremiologia popular marcada per la misogínia tant en català com en castellà, “les dones que saben i parlen llatí mai tenen bona fi” i encara més “dona que parla en llatí no la vull jo per a mi”. De fet, aquesta entrada és una mica poca-solta, però és que avui es tracta que les feministes reivindiquem les dones que han sabut i saben llatí perquè el que em proposo és presentar, tal com vaig prometre, la meva professora de francès a l’institut Maragall de Barcelona, que fou una llatinista excel·lent.
Sempre hi ha hagut dones estudioses dels clàssics grecs i llatins i, una vegada més, es tracta de recuperar una genealogia que ha quedat totalment invisibilitzada pel patriarcat. Només, per a posar uns exemples llunyans en el temps, recordem Beatriz Galindo, coneguda com “La Latina” (1465-1535), escriptora i humanista, mestra de llatí d’Isabel la Catòlica i preceptora de la seva fillada. I com que ja vaig confessar la meva dèria pel classicisme francès, m’agradaria citar també de passada Anne Le Fèvre, Madame Dacier (1645-1720), filòloga, escriptora i traductora que fou i és una figura excepcional per la seva aportació com a traductora a la col·lecció de clàssics In usum Delphini, per la seva obra mestra que fou la traducció de la Ilíada i pel seu compromís crític en la Querelle des Anciens et des Modernes. Fins aquí el meu ràpid “donatge” històric.
Així ara ja tenim situada la figura d’Adela Maria Trepat i Massó (1905–1964) com a llatinista i traductora dins d’una tradició totalment invisibilitzada de filòlogues clàssiques i, per això també cal acompanyar-la de qui va col·laborar amb ella en la seva tasca de traducció que és Anna Maria de Saavedra i de Macià.
La dinàmica intel·lectual d’Adela M. Trepat podem dir que comença a la Universitat de Barcelona amb el premi extraordinari de llicenciatura (1924). És molt significatiu que la seva tesi doctoral fos un estudi sobre Lucreci presentat l’any 1926. Obtingué una càtedra de llengua i literatura francesa d'ensenyament mitjà primer a Reus i l'any 1930 passà a l'Institut Maragall de Barcelona.
Va estudiar història i es va introduir en els temes d’arqueologia, numismàtica i epigrafia. Va col·laborar amb Bosch i Gimpera. Va ser becada per anar a seguir estudis a Alemanya sobretot d’epigrafia. A partir de l'any 1933, interrompé les estades a Alemanya amb l'ascens de Hitler al poder. Adela Trepat dominava diverses llengües: francès, italià, anglès, a més de l'alemany i les llengües clàssiques.
Tal com he dit abans junt amb Anna Maria de Saavedra varen traduir per a la Col·lecció Fundació Bernat Metge les Heroides (1927) i Les Metamorfosis (1930-1932) d'Ovidi. Cal destacar que aquestes foren les úniques traduccions fetes per dones publicades en aquesta col·lecció fins a l'any 1965.
Les vides d’ambdues llatinistes són una dolorosa mostra de com la guerra i la dictadura va estroncar l’esdevenidor de moltes, per no dir de totes les dones. Acabada la guerra, després de dos expedients de depuració, Adela Maria Trepat es dedicà totalment a l'ensenyament secundari. Cal dir que a les seves classes de francès de l’institut Maragall, malgrat jo era una nena de dotze anys, vaig saber detectar la seva excepcionalitat. Després he sabut la importància del currículum ocult i ara penso que vaig tenir la sort de rebre part de la meva educació sota el franquisme de dones, mestres i professores, que havien estat formades en època republicana i alguna cosa traslluïen a les seves classes com quan la senyora Trepat ens feia cantar “Frère Jacques” i recitar un petit poema que començava dient “Joli moulin à vent” que no he oblidat mai, perquè era una manera d’ensenyar diferent.
Anna Maria de Saavedra i de Macià (1905-2001) de família aristocràtica de Vilafranca de Penedés va estudiar batxillerat lliure a Tarragona i després al Pensionnat de Notre-Dame-de-Sion, a Estrasburg, on aprengué llatí. Es llicencià en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i entre el 1932 i el 1939 ensenyà català i llatí a l'Institut Escola de la Generalitat de Catalunya.
Va començar cultivant la poesia i va publicar els seus poemes en diverses revistes que foren aplegats el 2001 en Obra poètica (1919-1929). Ja he destacat les seves traduccions d’Ovidi fetes amb col·laboració d’Adela M.Trepat.
Durant la postguerra, va continuar publicant articles i traduccions i amb Miquel Batllori, que havia estat company seu de curs a la universitat també edità Autobiografía y Libro del amigo y del amado (1987).
Entre 1946 i 1984 va ser membre de l'Acadèmia del Far de Sant Cristòfol i va promoure els actes d'homenatge a Eugeni d'Ors, que van tenir lloc el 1975.
He triat reproduir una estrofa d’un poema d’Anna M. Saavedra del 1927 per les seves clares ressonàncies clàssiques
Afrodita cruel, per tot ficant-te,
lliscant dintre l’entranya i el sentit,
posa’m delit al llavi amarg, decanta
el seny que és diví, i el cor intacte al pit.
I acabo com he començat amb el refrany que ha donat títol, Mujer que sabe latín, a una obra de Rosario Castellanos Figueroa (1925-1974). considerada una de les escriptores més importants mexicanes del segle XX i que podeu trobar a la biblioteca del Centre de documentació de Ca la dona. En aquesta obra del 1973 fa una espècie de recapitulació i visita a les escriptores que han exercit el seu dret a ser-ho com Virginia Woolf, Penélope Gilliat, santa Teresa, sor Juana, Susan Sontag i Violette Leduc, entre altres.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista