• centredocumentacio

Dia Internacional dels Arxius - The Archivettes

Enguany es celebra la 28a edició de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona que, ateses les circumstàncies, es porta a terme de manera virtual. Aquest fet fa accessible la mostra a tot el territori espanyol amb els seus continguts disponibles durant dues setmanes i mantenint totes les seccions com en anys anteriors amb participació de directores en presentacions, xerrades, formacions i oferta d’activitats infantils. I el que cal dir és que, una vegada més, la selecció de materials és excel·lent en qualitat i interès.

De tota la programació ens interessa destacar l’estrena del documental de Megan Rossman que porta per títol The Archivettes (EE.UU.-Austràlia, 2018) que és un terme diminutiu i irònic que podríem traduir per “Les arxiveretes”.

Ja us podeu imaginar que les companyes que portem el Centre de Documentació de Ca la dona amb el seu arxiu, salvant les distàncies, ens sentim identificades amb el contingut del documental i, fins i tot, amb les seves protagonistes. Guardar la memòria de les lesbianes feministes és un dels principals objectius que ens plantegem al Centre de Documentació perquè sentíem, com diuen les protagonistes del documental que “La nostra història estava desapareixent tan de pressa com la fèiem” i també podríem enarborar una pancarta com la seva que posa “En memòria de les veus que hem perdut”.


L’any 1974, Deborah Edel i Joan Nestle van fundar, a Brooklyn, els Lesbian Herstory Archives, la col·lecció amb materials de lesbianes i sobre lesbianes més gran del món i actualment l’arxiu continua viu i amb els reptes que el pas del temps imposa com el canvi generacional, la introducció de les noves tecnologies i els canvis polítics i socials del nou moment històric.

Vaig anar prenent alguns apunts mentre visionava el documental i m’agradaria destacar algunes de les coses que es deien. Per exemple, és important destacar, a efectes de recollir testimonis, que qualsevol pot explicar la seva vida, encara que sigui jove, perquè hi ha la tendència a buscar més aviat els testimonis de les persones grans que evidentment són les que poden desaparèixer abans. No podem oblidar que no hi ha una sola versió de la història igual que no hi ha una sola comunitat i que res és sòlid com es veu constantment. També és curiós com una de les dones joves que col·laboren a l’arxiu diu que es pensava que les lesbianes eren una cosa del passat enfront de les tendències queer actuals. En aquesta línia va l’afirmació d’una altra activista que diu que no hi ha present, no hi ha passat, sinó evolució.

Pel que fa a la feina de les arxiveres és molt encertat i punyent quan una dona jove, davant dels materials de donacions que arriben, diu que es pot aprendre a triar i destriar allò que cal conservar i com fer l’inventari, però no s’arriba de la mateixa manera a gestionar el pes emocional de tot el material que classifiques. Aquesta és una de les característiques més significatives del treball en un arxiu feminista i és el que marca la diferència amb altre tipus d’arxiu i això ara ja és ben sabut, per això ens sentim tan responsables i compromeses les companyes que treballem al Centre de Documentació de Ca la Dona.


Mercè Otero Vidal Professora jubilada i activista feminista

Recomanem també la lectura de l'article de Bárbara G. Vilariño, "¿Quién contará nuestra historia cuando hayamos muerto?", publicat a Pikara el 23/12/2016.

146 vistas1 comentario

Entradas Recientes

Ver todo

Carrer Ripoll 25, 08002 Barcelona

©2020 por Centredoc_caladona. Creada con Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now