Si reviseu la revista Ca la Dona del març de l’any 1994, trobareu que l’apartat de la contraportada “Dones públiques” està dedicat a Winifred Holtby i Vera Brittain. Ara hauria de dir alguna cosa sobre el pas del temps i que sembla mentida que fins el 2019 no s’hagi traduït cap obra d’aquestes autores i això és així efectivament. Però, per sort, ja podem llegir el Testamento de Juventud (Periférica & Errata naturae) de Vera Brittain i estic seguint la pista d’un parell de llibres de Winifred Holtby que també han sortit editats i fins ara m’havien passat desapercebuts: Distrito del Sur. Un paisaje inglés i Virginia Woolf. Memoria crítica (Hermida editores). Aquest últim, per a la crítica literària feminista és especialment important perquè és una crítica coetània de l’obra de Virginia Woolf.
Avui, malgrat l’estreta relació que unia ambdues autores, ens dediquem a Vera Brittain, perquè el seu llibre de 847 pàgines impressiona i mereix tota una entrada de bloc. A més resulta molt adient en aquest bloc que va sorgir en el context del confinament per la COVID-19 i que va començar a caminar quan sortíem a les finestres i balcons a aplaudir les professionals sanitàries, la majoria infermeres. El paral·lelisme rau en el fet que recull les memòries que Vera Brittain dedica a la gent de la seva generació, joves que van participar a la Primera Guerra Mundial i que, per desgràcia, hi van perdre la vida. Ella va intervenir-hi com a infermera voluntària i aquesta experiència traumàtica la va portar a dir al seu germà: “Si la guerra em perdona la vida, el meu únic objectiu serà immortalitzar en un llibre la nostra història, la dels nostres amics”. El seu únic germà Edward al qual estava molt unida, el seu promès Roland Leighton, i un parell d’amics molt propers van morir durant la guerra. El pacifisme va ser un dels seus compromisos socials junt amb el feminisme. Va trigar vint anys a escriure aquesta història autobiogràfica i l’obra es va publicar l’any 1933.
Vera Mary Brittain (1893–1970) era de família benestant, propietària de fàbriques de paper. Estava estudiant literatura anglesa en el Somerville College, de la Universitat d'Oxford, quan es va incorporar com a infermera voluntària durant gran part de la guerra i va exercir com a tal a Londres, a Malta, i a Étaples (França). A la postguerra li va costar reincorporar-se a la universitat i, per sort, va conèixer Winifred Holtby i la seva amistat i el propòsit compartit de fer carrera literària va durar fins a la mort de Holtby l’any 1935.
Com ja s’ha dit, Brittain va publicar el seu Testament de joventut l’any 1933, on recull l'impacte de la guerra amb tots els seus dolorosos aspectes també sobretot en la vida de les dones i en la població civil de classe mitjana a Gran Bretanya. També és un bon testimoni feminista perquè descriu l’esforç d'una dona que vol fer carrera independent quan la presència de les dones a la universitat encara era molt restringida i mal vista. Aquesta narració de les experiències personals contextualitzades realment té una valor catàrtic enfront de les pèrdues sofertes.
Testament de joventut va tenir una continuació, Testament d'amistat, (1940) que és un reconeixement i biografia de la seva amiga Winifred Holtby. Posteriorment, l’any 1957, surt Testament d'experiència, que és, com diu el títol, la seva pròpia vida fins el 1950. I va quedar inacabada l’última part de les memòries Testament de fe o Testament del temps.
Va començar a escriure com a periodista per a Time and Tide i altres publiacions. Cal dir que té altres obres però, malgrat que siguin novel·les, també estan basades en experiències i persones reals.
Vera Brittain des dels anys 20 del segle passat va participar com a oradora de la Societat de Nacions, va formar part de diverses associacions pacifistes i el seu fou un pacifisme pràctic des del primer moment com a infermera voluntària, com ja s’ha dit, i recaptant fons per a la campanya d’ajuda alimentària. És destacable i significatiu que l’any 1923, amb Holtby, va visitar els països vençuts, Alemanya i Àustria. També fou important i controvertida la seva intervenció pacifista en la Segona Guerra Mundial i es va posicionar en contra dels bombardejos aeris de ciutats alemanyes en el seu llibre Massacre by Bombing (1944).
L’any 1966, a conseqüència d’una caiguda va començar a retirar-se de les seves activitats Va morir l’any 1970, als 76 anys, i les seves cendres, com era el seu desig, es van escampar a la tomba d’Edward, el seu inoblidable germà, mort i enterrat a Itàlia.
El llibre, Testament de joventut, que ha tardat tant a arribar-nos va tenir des del primer moment una molt bona i càlida acollida perquè conjuntava la història amb l’emoció dels sentiments personals i una expressió gairebé poètica. La primera edició es va exhaurir en poques setmanes.
És difícil trobar un petit fragment de mostra que reflecteixi alguns trets d’història i vida presents al llarg de tota l’obra, però, per motius personals, m’arrisco a reproduir-ne un:
Se me vino a la cabeza una frase de mis tiempos de preparación de exámenes en Oxford; se la había citado hacía poco a Edward en una carta desde Malta: "Los dioses no se enojan para siempre".
La situé en la Ilíada , y en esas tardes apacibles leyendo sobre las batallas por la compungida Troya en compañía de mi professora de Clásicas. ¡Cuánto nos parecíamos a los combatientes de esas viejas guerras, confiando en los irresponsables caprichos de un Dios asediado para que nos librara de unas barbaridades y un salvajismo del que sólo nosotros podíamos librarnos y librar a nuestra agresiva civilización!
(Traducció de Regina López Muñoz. P. 466)I com no podia ser d’una altra manera, una obra d’aquestes característiques i anomenada ha tingut adaptacions teatrals i al 2009, BBC Films es va proposar adaptar les memòries de Brittain, Testament de joventut, per al cinema. La pel·lícula es va estrenar a Espanya el 2015 en DVD.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista