J'ai 14 ans, au journal télévisé du soir, apparaît l'image d'une avocate protégeant une jeune fille à l'entrée du Tribunal de Bobigny, l'avocate c'est Gisèle Halimi, la jeune fille, Marie-Claire. Pour la 1ère fois me semble-t-il j'entends les mots avortement et viol clairement prononcés, je n'en demande pas la signification à mes parents. Ceux-ci semblent révoltés par les chefs d'inculpation concernant la jeune fille : elle a avorté (illégal) après un viol (plutôt « légal » à l'époque, même collectif).... C'est un déclic : une autre injustice à combattre, d'autres luttes à mener … Ma conscience déjà assez politisée à l'époque s'ouvre sur un autre univers : je lirai « La cause des femmes » avant « Le deuxième sexe ». C'est donc Gisèle Halimi qui m'a ouvert les yeux, qui m'a menée vers d'autres horizons. Je me suis beaucoup intéressée ensuite au mouvement qu'elle créa avec d'autres : « Choisir » La conscience anti-coloniale faisait partie de mon registre de pensées, même à 14 ans , on était assez politisés dans la famille... Mais la conscience d'avoir à mener la lutte en tant qu'adolescente puis comme femme, c'est à elle que je la dois. Elle est LA figure du féminisme français, je l'admire et je lui rends « femmage ». Sylvie Rieunier Ensenyant jubilada i feminista [trobeu una traducció d'aquest text al final de l'entrada, gràcies a Mercè Otero Vidal]
Gisèle Halimi nascuda Zeiza Gisèle Élise Taïeb (1927-2020) ha estat una advocada franco-tunisiana, activista feminista i política.
No va tenir una infantesa fàcil dins d’una família ortodoxa jueva en el territori del protectorat francès de Tunísia que va estar sota domini italo-alemany durant la segona guerra mundial. Acabada la guerra va a treballar i a estudiar Dret a França. En quedar embarassada contra la seva voluntat, pateix un dur avortament clandestí.
També va lluitar per la independència d’Algèria i va defensar militants del Front d'alliberament nacional. I cal destacar la seva defensa de Djamila Boupacha acusada de terrorisme sota tortura. Amb Simone de Beauvoir i altres intel·lectuals va denunciar la violació dels drets humans per part del govern francès en el context de la guerra d’Algèria. En aquesta mateixa línia, va denunciar els crims de guerra americans al Vietnam i també va escriure sobre el procés de Burgos.
El seu compromís polític i social encara es va fer més evident quan el 1971 va signar el manifest de les 343 dones que confessaven haver avortat voluntàriament i demanaven la despenalització de l’avortament i el lliure accés als anticonceptius. Amb Simone de Beauvoir va posar en marxa el moviment feminista Choisir (la cause des femmes). Aquesta lluita culminà amb la llei Veil, promulgada el gener del 1975, sobre la interrupció voluntària de l'embaràs a França.
Va participar en altres judicis mediàtics en casos de violació i de discriminació contra les dones treballadores que van provocar canvis legislatius a favor de les dones.
Va participar activament en la política i va formar part de diverses comissions governamentals i europees sempre contra el racisme i el sexisme. Va ser membre del jurat del Tribunal Russell sobre Palestina i ambaixadora francesa davant de la UNESCO i consellera especial de la delegació francesa a l'Assemblea General de les Nacions Unides.
Va rebre la màxima categoria de l’Orde de la Legió d'Honor i de l’Orde Nacional del Mèrit.
Hi ha carrers i fins i tot un pont que porten el seu nom.
La seva producció escrita ha estat àmplia i diversa, des de obres autobiogràfiques que expliquen el seu compromís, fins a les de caràcter obertament social i polític que han estat traduïdes a diverses llengües. També en el món del cinema va tenir una extensa participació en documentals i fins i tot en petits papers d’actriu.
Al Centre de Documentació tenim la seva obra més significativa i difosa La Cause de Femmes del 1973 amb la seva traducció mexicana, La causa de las mujeres del 1976. També tenim la seva intervenció al Col·loque Internacional de Feminisme et Socialisme celebrat a París el 1983 amb el títol “Fini le Féminisme?”
Mercè Otero Vidal,
Professora jubilada i activista feminista
Tinc 14 anys, al telenotícies del vespre, apareix la imatge d’una advocada protegint una noia a l’entrada del Tribunal de Bobigny, l’advocada és Gisèle Halimi, la noia, Marie-Claire.
És la primera vegada, em sembla, que sento els mots « avortament » i « violació » pronunciats clarament, no en demano el significat als meus pares. Ells semblen trasbalsats per les cabdals acusacions contra la noia: ella ha avortat (il·legal) després d’una violació (gairebé « legal » a l’època, malgrat que fos col·lectiva)…
És un detonant: una altra injustícia a combatre, unes altres lluites a portar a terme… La meva consciència, ja prou polititzada en aquell moment, s’obre a un altre univers: llegiré La cause des femmes abans que Le deuxième sexe.
Gisèle Halimi és qui m’ha obert els ulls, qui m’ha portat a altres horitzons. Em vaig interessar molt immediatament pel moviment que va crear amb altres dones: « Choisir »
La consciència anti-colonial formava part del meu registre de pensaments, fins i tot als 14 anys, érem una família força polititzada… Però la consciència d’haver d’emprendre la lluita com a adolescent i després com a dona, la dec a ella.
Ella és LA figura del feminisme francès, l’admiro i li reto "donatge".