Quan el 2019 es va celebrar l’any Teresa Pàmies, hi vaig participar de manera entusiasta perquè evidentment la seva vida i la seva obra mereixien un fervent reconeixement. Aleshores ja em va venir a la memòria una anècdota que aquest estiu, escoltant ocasionalment música de boleros, he tornat a rememorar. Fa tants anys que no puc datar el record, però sé perfectament que vaig coincidir amb Teresa Pàmies en una espècie de tertúlia/debat un capvespre a la Fonda Espanya i el tema eren els boleros.
El marc era incomparable perquè el local de la Fonda Espanya, al carrer Sant Pau de Ciutat Vella, és obra del gran arquitecte modernista Domènech i Montaner i té un mural esgrafiat del fons marí amb sirenes de Ramon Casas i una llar de foc de l’escultor Eusebi Arnau i Alfons Juyol, que el converteixen en un escenari excepcional.
Fins aquí res a dir, la qüestió va ser que, pel que fa al tema de la trobada, representava que Teresa Pàmies anava a favor dels boleros i jo en contra perquè des del feminisme estava clar el masclisme que traspuen en general. Ja veieu que parlo en passat perquè com sempre passa, quan revises les evidències, resulta que no són tan evidents o hi ha excepcions o tenen matisos. La veritat és que em vaig sentir més aviat incòmoda perquè Teresa Pàmies tenia el tema ben estudiat i a més tenia tota l’autoritat i jo només en sabia les generalitats i encara. Amb aquests antecedents i, com us he dit, havent sentit uns quants boleros aquestes vacances, he anat a buscar a la biblioteca del Centre de documentació de Ca la dona el llibre que Teresa Pàmies va escriure amb el títol de Coses de la vida a ritme de bolero. El llibre és un volum de 400 pàgines que recull la secció que va fer Teresa Pàmies cada setmana a Catalunya Ràdio al programa El Matí de Josep Cuní durant cinc anys, del 1987 al 1993. De fet eren unes cròniques especials que il·lustrava amb els boleros de manera crítica i superant la contradicció entre el compromís polític i intel·lectual, per una banda, i la passió melodramàtica de les cançons, per una altra. Va trobar boleros per a totes les realitats i successos: dones maltractades, avortament, crisis de parella, infants abandonats, assetjament sexual, prostitució, racisme, homosexualitat, bellesa, monges, capellans, suïcidis, solitud, droga, sida... Les interpretacions i reflexions que li inspiraven en comparació amb els fets de l’actualitat formen el corpus del llibre. Segurament l’interès i la passió de la Pàmies pels boleros li venia de quan va estar a l’exili a Mèxic i també és veritat que era un tipus de ball lent que li agradava ballar com consta a la dedicatòria del llibre: “A Gregorio, per les coses de la vida que hem compartit, i compartim. Pel boleros que hem ballat.” Per a fer-vos una idea de tot plegat, podeu escoltar-la a la ràdio, https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/dies-de-radio/els-boleros-de-teresa-pamies/audio/1040844/
I podeu gaudir de l’acte que es va fer a la Biblioteca de Catalunya amb Josep Cuní, el seu fill Sergi i el seu net Sergio tocant justament uns boleros, amb la presentació de la curadora de l’Any Pàmies, Montse Barderi.
El que és important també és posar de relleu que moltes d’aquestes cançons tan conegudes són d’autoria femenina com, per exemple, Bésame mucho que és obra de Consuelo Velázquez o La flor de la canela que és de Chabuca Granda. Sobre l’autoria femenina des de la ginecocrítica ja sabem que les obres que apareixen com a anònimes és possible que la majoria de les vegades siguin de dones. També sabem que hi ha casos en què els pares, marits i germans s’han apropiat de les obres fetes per les dones. I també hi ha la qüestió dels pseudònims masculins que amaguen l’autoria femenina, com és el cas que acaba d’aportar la nostra companya Lola Luna explicant que el nom de Pablo del Cerro que consta com a autor i coautor de moltes cançons d’Atahualpa Yupanqui era la seva dona Antonietta Paule Pepin Fitzpatrick, coneguda per Nenette, una compositora, pianista i lletrista francesa.
Per acabar us he de dir que les cançons que han provocat la redacció d’aquest blog i que són les que vaig sentir aquestes vacances són Tres veces te engañé (1993), Me estás oyendo,imbécil? (2004) Rata de dos patas (2004) de Francisca Viveros Barradas (1947), coneguda artísticament com a Paquita la del Barrio. Es tracta d’una cantant mexicana que canta ranxeres i boleros i que a partir dels anys 80 va començar a ser coneguda i a tenir èxit. Se la considera «la Reina del Poble» o «la Guerrillera del Bolero». El que és més significatiu és que en les seves cançons és molt bel·ligerant contra la cultura masclista i les seves cançons denuncien obertament les actituds de domini masclista. La crítica del masclisme i de l’amor romàntic en les cançons no ens l’acabarem perquè no només són els boleros sinó que continuen amb el reggaeton, el rap i més enllà. És un tema recurrent en les sessions de formació afectiva sexual en els centres escolars, tenint en compte la música que escolta el jovent i que està present en els mitjans.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista