Com sempre, en primer lloc us he de posar en antecedents perquè us feu càrrec del meu interès per la cultura francesa. Sóc de les generacions que estudiaven francès al batxillerat sense competència de l’anglès. La meva primera professora de francès fou Adela Trepat, persona excepcional de la qual us aviso que en parlaré un altre dia. I el professor que em va introduir en la literatura francesa va ser Gabriel Oliver també una personalitat a tenir en compte. I per a perfeccionar la llengua la meva mare em va enviar a l’Institut Français en el temps en què el director era Pierre Deffontaines, un altre nom a retenir per la seves aportacions culturals a la vida barcelonina en els temps foscos de la dictadura.
Per tot això em sé algun fragment de faules de La Fontaine de memòria, cosa que vaig rememorar aquest cap de setmana quan al diari vaig veure que es commemorava el 400 aniversari del naixement de La Fontaine (1621-1695) poeta, moralista, dramaturg, llibretista i escriptor francès sobretot conegut per les seves Faules. Aquestes faules provenien majorment de la tradició clàssica d’Isop i Fedre i de la tradició oriental i la seva acollida en la societat francesa de l’època i posteriorment fou entusiàstica.
No sé quan ni qui em va fer veure la manca de moral cristiana de la coneguda faula de la formiga que, de manera egoista i poc caritativa, no ajuda la cigala posant en entredit la feina de l’artista que canta. I en realitat, resulta que La Fontaine era més cigala que formiga. Potser és més propera a la seva manera d’actuar una altra faula on explica l’engany de la guineu adulant el corb per a apoderar-se del formatge que portava al bec, perquè La Fontaine sí que va estar sota l’empara de la noblesa i de la reialesa. Justament en aquest fet és quan entren en acció les mecenes que el van ajudar.
Es tracta d’unes dones excepcionals que val la pena conèixer: la duquessa d’Orléans, Madame de la Sablière i Madame Montespan que per ordre cronològic van protegir la carrera literària de La Fontaine al llarg de la seva vida.
La duquessa d’Orléans fou la princesa Enriqueta d’Anglaterra (1644-1670) casada amb el germà petit de Lluís XIV amb qui va patir greus problemes conjugals. Fou molt popular a la cort francesa i elogiada per la seva cultura. Va tenir una vida molt embolicada des del punt de vista polític per ser filla del rei anglès Carles I que fou decapitat. Va exercir una important influència entre la seva terra natal i la seva pàtria adoptiva sobretot pel que fa a la negociació del Tractat de Dover un cop ja restaurada la monarquia anglesa en la figura del seu germà.
Enriqueta va mantenir correspondència amb Molière, Racine i evidentment amb La Fontaine. Era molt amant de la jardineria i és iniciativa seva el jardí d’aigua del Palau Reial. Destaca també per la seva gran i prestigiosa col·lecció de pintures de van Dyck i Correggio entre d’altres.
Marguerite Hessein fou Madame de La Sablière (1640-1693), una important salonnière, amb coneixements de física, astronomia, matematiques, música i de diversos idiomes inclòs el grec clàssic. En el seu saló es trobaven les més importants personalitats del moment com Boileau, Marie-Madeleine de La Fayette, Fontenelle, Ninon de Lenclos, Molière, Perrault, Racine i Marie de Sévigné.
És especialment recordada per la protecció que va concedir al filòsof, metge i viatger François Bernier i per l'hospitalitat que va donar el 1672, a la mort de la duquessa d'Orleans i fins a la seva pròpia mort, a Jean de La Fontaine que li va dedicar una rondalla, el discurs a Madame de La Sablière.
També va patir un matrimoni desgraciat perquè el seu marit l’enganyà i arruinà i, privada dels seus fills i de les seves propietats, va estar tancada una temporada en un convent fins que va poder recuperar el seu dot i viure lliurement. Convertida al catolicisme, es va retirar després per tenir cura dels malalts.
Una curiositat sobre Madame de La Sablière és la que explica Madame de Sévigné en una de les seves cartes. Resulta que Madame de La Sablière és la primera a posar llet al te perquè tenia molta cura de les seves tasses de porcellana i hi abocava una mica de llet abans de posar-hi el te per a refredar la tassa.
Françoise ("Athénaïs") de Rochechouart és coneguda com a Madame de Montespan, (1640-1707). Després de la seva formació al convent de Les Saintes, va arribar a la cort francesa on es va posar al servei justament d'Enriqueta d'Anglaterra. Va ser una de les amistançades del rei Lluïs XIV i va viure envoltada de tota mena de luxes essent el centre de la vida cortesana fins que es va acabar la relació i fou substituïda per la marquesa de Maintenon.
Durant dotze anys va ser la veritable reina de Versailles, adulada per la cort i per la gent de la cultura a qui va protegir com Corneille, Molière, La Fontaine i Lully.
Amb Lluís XIV va tenir set fills i filles que portaren el cognom de Borbó i varen rebre la recompensa de títols nobiliaris al moment de la seva legitimació-
El 1691 deixà la Cort per anar a residir al convent de la comunitat de Saint Joseph a París on portà una vida retirada i discreta i posteriorment va tornar a la seva propietat fins a la seva mort.
Com heu pogut veure es tracta de tres dones excepcionals que cal recordar per a reconèixer i valorar la presència, l’actuació i la influència de les dones en espais i moment històrics importants col·laborant en la política i la cultura.
Mercè Otero-Vidal Professeure retraitée et activiste féministe