Hi ha publicacions que sorprenen i que alhora fan pensar com és que no han sortit a la llum fins ara perquè, d’alguna manera, són necessàries i serveixen per a entendre fets i presències essencials en la història de les dones i dels feminismes del nostre país. Aquest és el cas del llibret La vida que passa que amb bon criteri han publicat els néts d’Albina Francitorra com a reconeixement just a la seva àvia.
La manera més senzilla de presentar Albina Francitorra (Barcelona, 1912 - 2013) és dir que fou la mare de Montserrat Roig, però evidentment, sent molt important aquest fet, no és suficient perquè el llibre ens dona a conèixer una jove feminista i catalanista, periodista i escriptora del primer terç del segle passat. D’origen petit-burgès, va viure sempre a l’Eixample barceloní. Va rebre la típica educació amb les limitacions que la societat imposava a les noies, però de ben jove va decidir estudiar comptabilitat, taquimecanografia i francès, i en contra de la voluntat familiar, va buscar una feina i va treballar en una casa d'aparells fonogràfics.
També de ben jove va començar a escriure i a publicar contes i assaigs a revistes com La Rambla, La dona catalana i Nosaltres sols entre altres. Freqüentava tertúlies on es parlava d'art, literatura, teatre i política i en una d’aquestes trobades va conèixer l'advocat i escriptor Tomàs Roig i Llop amb qui es va casar.
La guerra, la postguerra i les obligacions familiars amb set fills i filles que va tenir, l'apartaren del panorama literari actiu, però a casa seva sempre va rebre les visites d'artistes, poetes i escriptors que protagonitzaven animades tertúlies. Albina mai no va renunciar a les seves inquietuds intel·lectuals i va ser professora de català en temps clandestins, secretària i arxivera de la seva filla Montserrat i va anar a la Universitat i es llicencià en Filologia Catalana als 70 anys. Va viure en plena lucidesa fins als cent un anys.
El llibre De la vida que passa és un recull d'articles i contes d'Albina Francitorra editats en la premsa barcelonina entre el 1929 i el 1933 i dos d’inèdits. El conjunt està agrupat en tres apartats: “Històries d’amor i de dolor”, “La pàtria al cor”, “De les inquietuds socials femenines”. També va acompanyat de pròleg, d’una introducció que contextualitza el moment històric en què foren escrits els articles i d’una petita nota biogràfica completada per un epíleg.
Els contes i els articles són de lectura ràpida i agradable i es veu un contrast evident entre el que ha canviat en la vida de les dones en aquests cent anys i què és el que perdura en la vida privada, laboral i sobretot en l’àmbit polític que malauradament ressona com si fos actual. El pas del temps, present en el títol del llibre, pot ser un llast, però ens aporta, en llegir-lo, el reconeixement i la genealogia que sempre reclamem les feministes. En aquest sentit de la recuperació de dones de la nostra història, el llibre inclou una entrevista que Albina Francitorra va fer a Agnès Armengol de Badia (Sabadell, 1852 - 1934), escriptora, pianista i promotora de la participació de les dones en el moviment catalanista.
Per acabar permeteu-me que us digui que el meu interès i la meva simpatia per Albina Francitorra són degudes al fet que fou alumna meva de llatí a la Facultat de Filologia. Els anys 70, quan jo era PNN (Professora No Numerària), donava les classes de llatí de primer curs que era obligatori per a l’alumnat que havia entrat a la facultat fent la prova de majors de 25 anys i per a l’alumnat que venia de Magisteri i passava a fer la llicenciatura. Ara no sé trobar les paraules per a explicar-vos com eren aquelles aules plenes a vessar d’alumnes amb tota la seva diversitat, a les vuit del matí i a les vuit del vespre que eren els horaris que convenien a aquest tipus d’alumnat que ja treballava.
Quan va morir la seva filla, Montserrat Roig (novembre del 1991), vaig parlar-ne a un grup d’alumnes de l’Institut Santa Eulàlia de L’Hospitalet de Llobregat que era on jo treballava aleshores i vàrem decidir enviar-li unes notes de condol. Conservo com una joia la targeta de resposta d’Albina Francitorra (febrer del 1992) i ara tinc una bona excusa per a compartir-la.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista