Quan em vaig assabentar, fa quinze dies, de la mort d’Aurora Altisent i Balmas (1928-2022), vaig anar a buscar entre els llibres preferits de la meva mare, una barcelonina entusiasta de la seva ciutat, perquè sabia que trobaria els que havia publicat l’editorial Lumen els anys 1975, 1979 i 1984 amb els dibuixos incomparables de l’Aurora Altisent.
Faré donació al Centre de documentació de Ca la dona dels llibres d’Aurora Altisent, Barcelona tendra i Botigues de Barcelona, amb textos d'Alexandre Cirici i Pellicer, i Salons de Barcelona amb textos de Josep Maria Carandell, tots ells dissenyats per Toni Miserachs, unes veritables joies que val la pena compartir.
Aurora Altisent Balmas va començar la seva formació artística amb la seva mare Carme Balmas (1884-1978). Com sempre passa, quan s’arriba a quest punt cal fer un salt enrere i seguir la pista de Carme Balmas que era filla d’una família benestant, va estudiar a l'Escola de Belles Arts de la Llotja i va ampliar estudis amb mestres pintors de l’època i va col·laborar en exposicions col·lectives. Després individualment, l’any 1917, va exposar a les Galeries Laietanes amb la seva amiga també pintora, Lluïsa Altisent Ceardi (1895-1926) que seria la seva cunyada i per tant, la tia d’Aurora Altisent.
La foto de Carme Balmas i Lluïsa Altisent es va publicar a Feminal que les presentava, igual que altres publicacions de l’època, com dues pintores ben formades i amb un futur prometedor. No ens sorprèn que aquestes artistes hagin passat desapercebudes, ja sabem com ha estat la història de les dones creadores artistes en el nostre país, per això és important recuperar la genealogia i treure-les de l’oblit.
Aurora Altisent, seguint l’exemple de sa mare, continuà la seva formació amb altres pintors i des del 1948 participa en nombroses exposicions col·lectives fins que l’any 1956 fa la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes on ja hem vist que havien exposat també la seva mare i la seva tia. A més de la pintura també practica l’escultura però amb menys freqüència.
A partir del 1972 fa un tomb en la seva concepció estètica i comença a emprar el dibuix de línies molt depurades, gairebé de manera exclusiva. Els seus magnífics i detallats dibuixos dels espais més significatius de la ciutat de Barcelona la converteixen en un testimoni excepcional que il·lustra la crònica de la ciutat.
A part de Lumen, va il·lustrar llibres de l'editorial La Galera, Tusquets Editors, Edicions 62, Editorial Teide, Editorial Onda, Edicions Proa, Editorial Regàs, Sd Edicions, RqueR Editorial, Lunwerg. I podem veure obra d’Aurora Altisent al Museu Episcopal de Vic, al Museu de L'Hospitalet de Llobregat i al Museu d'Art de Sabadell.
Remirant els llibres il·lustrats pels dibuixos d’Aurora Altisent, he decidit destacar el que dedica a les botigues de Barcelona, perquè de tant en tant surt a la premsa que han tancat alguna botiga emblemàtica de la ciutat i que in extremis s’ha hagut de fer una llista per a protegir els comerços significatius que resten. Podem repassar la llista de botigues que surten al llibre i veure quines encara podríem visitar.
Aquests establiments són importants per la seva història i les anècdotes i curiositats que han succeït en el seu espai. A més són una mostra de la diversitat comercial de la vida de la ciutat en altres moments i de quina força té o no té el relleu generacional per a mantenir-ne la continuïtat.
Per a completar el llibre de l’Aurora Altisent podem revisar la programació de Betevé que, en col·laboració amb la Regidoria de Comerç, va fer una sèrie de deu reportatges sobre altres botigues especials: La Manual Alpargatera, Pastisseria Montserrat, Joieria Roé, Drogueria Rovira, Los Caracoles, Ganivetaria Roca, El tío Ché, Farmàcia Guinart, Gèneres de punt La Torre, Editorial Boileau.
Si pensem en botigues més quotidianes, per a dir-ho d’alguna manera, aleshores hem de llegir el llibre d’Inés Butrón, Colmados de Barcelona historia de una revolución comestible (SD Edicions, 2019).
De fet, la llista és llarga i la desaparició d’aquestes botigues o els canvis que pateixen en la seva forma i contingut van canviant la fesomia de la ciutat i els comentaris nostàlgics del veïnat són constants. Hem de recordar també la Cistelleria Castell, el colmado Quílez,, els magatzems El Indio i tants altres que, malgrat la possible protecció, no poden subsistir en un entorn hostil, no poden vèncer els canvis dels temps, les pujades de lloguer i altres imponderables que comporta la globalització i que ens aboca a la uniformització dels espais comercials urbans que fa perdre la personalitat de les ciutats i dels seus barris.
I per acabar, quan passem pel passeig de Gràcia tinguem un record per a Vinçon, un comerç que té una història que comença el 1935, però que el 1967 enceta la seva etapa més creativa que el va portar a aconseguir un prestigi reconegut en el consum de disseny contemporani per a la llar. Va resistir fins el 2015. Per sort tenim el llibre d’Oriol Pibernat i de María José Balcells que dona testimoni de la seva realitat a partir de l’arxiu de la botiga que es troba en el Centre de Documentació del Museu del Disseny, una mostra del servei que fan els arxius.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista