Ja us vaig dir que la visita a les exposicions del Palau Robert resulta molt profitosa. Una d’elles està dedicada al prohoms nascuts al Vendrell: Pau Casals, Apel·les Fenosa, Àngel Guimerà i Andreu Nin. L’historiador Ernest Benito ha tingut cura de presentar-nos la figura d’Andreu Nin, amb uns plafons exposats al jardí.
La personalitat d’Andreu Nin i Pérez (1892-1937) és important, interessant, suggestiva i inspiradora dins del panorama de la cultura i de la política catalanes d’abans i d’ara.
En aquest context, és difícil resumir la seva trajectòria política per la seva complexitat i perquè va viure els fets més importants del seu moment històric i va desaparèixer justament enmig del desastre de la guerra in-civil.
El que vaig fer com a activista feminista, en visitar l’exposició, va ser fixar-me en la presència de les dones que tenen un protagonisme en la seva vida. De fet, jo tinc la fixació, quan parlo de Nin de presentar-lo com a traductor de l’Anna Karenina de Tolstoi al català (1935), perquè l’impacte que em va provocar la lectura d’aquesta obra en català fa més de cinquanta anys encara em dura i, per això, en el meu imaginari, aquesta és la primera figura femenina que l’acompanya.
No fa gaire vaig llegir el llibre de L’Avenç, Viatge a la Rússia soviètica. Visions catalanes de l’URSS (1920-1941) i el testimoni de la mare de Nin en una entrevista que li van fer quan va tornar de visitar-lo a Rússia és una meravella per la seva naturalitat i per la informació que dona de la vida i de la petita història de cada dia. La mare, Antònia Pérez, era pagesa. En el mateix plafó es pot veure Nin amb la seva esposa Olga Taréeva i les seves filles Ira i Nora.
I aquí és on es troba a faltar la presència i referència a la seva primera família, la que va formar amb Maria Andreu Baget , mestra anarquista convençuda, segons paraules de la seva néta Cristina Simó, companya de joventut i mare dels seus fills M. Antònia i Carles Simó Andreu.
Va ser molt important per a Nin l’aprenentatge que va fer de molt jove de l’esperanto, va fer classes d’aquesta llengua internacional i també va estudiar magisteri, va fer de mestre i després es passà al periodisme i a la política. És interessant aturar-se en el plafó on hi ha una foto de grup d’esperantistes on la presència femenina és ben evident.
Andreu Nin va estudiar magisteri elemental a l'institut de Tarragona i completà els estudis superiors a l'Escola Normal de Barcelona, on va obtenir el títol de mestre el 1911. Durant tres anys, exercí de mestre a l'Escola Horaciana de Barcelona, a l'Ateneu Enciclopèdic Popular i a l'Ateneu Obrer de la Barceloneta. El 1914, abandonà l'ensenyament per dedicar-se al periodisme.
De les relacions culturals i literàries de Nin, l’exposició destaca la que va tenir amb Mercè Rodoreda que potser va ser fins i tot especial, segons va insinuar Anna Murià. I és curiós el conte que Rodoreda va dedicar a una de les filles de Nin.
Ja he dit que, en aquest espai, és impossible repassar la seva militància i compromís polític que, tenint present sempre les seves opinions catalanistes, passa pel republicanisme federal, el socialisme, el sindicalisme, el comunisme... fins fundar el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), comunista no estalinista. El 1936, en esclatar la guerra va tenir càrrecs en el govern d'unitat a Catalunya. Després dels fets de maig del 1937, Andreu Nin va ser detingut el dia 16 de juny de 1937 davant de la seu del partit a la Rambla de Barcelona. Nin va desaparèixer i les circumstàncies exactes de la seva mort no han estat mai aclarides.
Una mostra del ressò internacional de la seva pèrdua és el poema que li va dedicar Mary Stanley Low, brigadista internacional que havia estat en les milícies del POUM i conegut personalment a Andreu Nin. De Mary Stanley Low us en parlaré més llargament un altre dia, perquè s’ho mereix.
Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista