top of page
  • centredocumentacio

Les millors vacances de la dona del tercer segona en el dia de la salut mental

El títol és una composició de dos títols: Les millors vacances, un llibre de Neus Canyelles i La dona del tercer segona un monòleg teatral amb text de Víctor Borràs i interpretació d’Àurea Màrquez. I el que hi ha al darrera és la preocupació per la salut mental que ara sembla que ha sorgit amb força a partir del confinament de la COVID19 sobretot perquè afecta la gent jove.

Les millor vacances de la meva vida és una lectura que no vaig poder acabar durant les vacances d’estiu d’enguany, però que ara encara que aquestes ja quedin lluny, no és una excusa per a no presentar i recomanar aquest llibre i, de fet, el conjunt de l’obra de Neus Canyelles perquè forma un tot.

La primera obra de Neus Canyelles (Palma, 1966) fou Neu d’agost que incloïa el subtítol de “llibre de memòries” i va anar guanyant premis com el “Ciutat de Palma” per Cap d’Hornos i “El lector de l’Odissea” per L’alè del búfal a l’hivern, el “Mercè Rodoreda” per Mai no sé què fer fora de contes fins que l’any 2019 va publicar Les millors vacances de la meva vida, un llibre en primera persona, sobre uns intents de suïcidi i uns internaments psiquiàtrics d’una dona al límit, castigada per la depressió. I seguint el cicle de memòries, la seva última obra Autobiografia autoritzada (2021) és el que diu el títol per definició perquè l’autocensura només li ha permès parlar de la seva infantesa.

Sobre la coherència de la seva obra, l’autora afirma: “Potser sempre estic fent el mateix llibre i vaig fent variacions sobre el mateix tema. Me’n ric quan em diuen que sóc una escriptora del jo. La novel·la no té cap trama perquè jo vull explicar la vida i la vida no té argument, van passant coses però no té argument.” Neus Canyelles reivindica l’escriptura com a espai de llibertat i es nota perquè la seva prosa és senzilla i amb un punt d’ironia de manera que el dramatisme queda ben embolcallat. La tendresa de la quotidianitat colpeix, convida a l’empatia i desperta la consciència dels propis límits i de les pors que provoca la malaltia mental. La sinceritat i la franquesa en la narració del procés de la depressió en les seves fases, la relació amb el personal mèdic i de cura, els companys i companyes del sanatori, la presència de la família i les amistats, els menjars i els objectes, tot plegat es reparteix el protagonisme en el conjunt. Hi al fons la confessió d’una espècie d’immaduresa que pren forma en el joc, en defensar-se del dolor de la realitat mitjançant el joc que desenvolupen pel seu compte les persones malaltes juntament amb els jocs que professionalment es proposen per a omplir el temps i com a ajuda a la teràpia començant pels tradicionals del parxís i de l‘oca. Com a exemple poso un fragment on explica un d’aquests jocs que moltes de nosaltres, sobretot les mestres i professores, hem fet servir per a dinamitzar grups on es veu molt bé com el joc i la realitat lliguen totalment.


“Un altre dia ens va tocar representar diferents oficis, accions i sentiments. Vàrem escriure el nom dels que vàrem voler i, tot seguit, escollírem un paperet i simulàrem el que hi deia. Record que l’acció que vaig posar-hi era tocar el violí i el sentiment, l’ansietat. Va resultar que em va tocar el meu propi paper i vaig haver d’escenificar l’ansietat. No em va costar gaire, ja que era el que sentia cada vespre després de sopar. Els altres jugadors ho endevinaren tot d’una. Ansietat, digueren tots alhora. No se si vaig guanyar jo per haver-ho representat tan bé o ells per haver-ho reconegut tan de pressa.”

No m’allargo perquè val la pena que llegiu l’obra de Neus Canyelles i també val la pena que mireu si podeu anar a veure el monòleg La dona del tercer segona que magistralment representa Àurea Màrquez com a Raquel, la mare d’un jove malalt mental. De fet són obres complementàries pel fet que en un cas és la pròpia malalta mental la que s’explica i en l’altra és la mare la que ha de donar compte de la situació i de l’actuació del fill malalt.


No es tracta ben bé d’un monòleg perquè la veïna del tercer segona, la Raquel, pren la paraula en una reunió de la comunitat d’escala i el públic és el veïnat que en silenci interpel·la la protagonista que va responent les preguntes o comentaris tàcits que rep de la comunitat on hi ha veïnes conegudes de tota la vida i altres desconeguts. La Raquel treballa de carnissera a un supermercat i ha hagut de demanar permís per a assistir a la reunió on ha de fet una petició incòmoda i difícil de concedir relacionada amb el que ha fet el seu fill que pateix una malaltia mental.


El text de Víctor Borràs Gasch és excepcional per com reparteix la tensió dramàtica i va introduint i combinant temes que són actuals, quotidians i propers. Aquest text en boca d’Àurea Màrquez té una gran força perquè és un nivell de llenguatge molt normal i acurat en boca d’una dona que procura controlar el seu desesper davant de la comunitat perquè sap molt bé l’estigma i la culpabilitat que suposa la malaltia mental. En la posada en escena la figura del fill és com una ombra onírica que apareix desdibuixada en un vídeo al darrera de la mare.


La petició de la mare davant del desastre que ha provocat el fill trencant les bústies noves, acabades de posar de la finca, és sorprenent perquè no es tracta de la solució material de pagar-les, sinó de la denúncia de la manca d’atenció mèdica i social que pateix el seu fill i de retruc ella que se sent impotent i desvalguda. Demana a la comunitat de veïns que el denunciïn a veure si així se’l miren bé i fan alguna cosa perquè ella ja no pot més i el fill tampoc, perquè el porten a urgències quan fa un disbarat i el tornen a casa a la matinada perquè no hi ha llits. És molt dolorosa la petició de la mare però té tota la força de la reivindicació de serveis de salut mental suficients i adients.


Aquí lligo amb el record del Dia Mundial de la Salut Mental que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar el dia 10 d’octubre i que serveix per a fer visible la necessitat de sensibilització i el coneixement de les reivindicacions en salut mental a tota la societat no tant sols mobilitzant el teixit associatiu de persones i famílies amb problemes de salut mental, sinó també a professionals sociosanitaris, administracions i representants polítics, és a dir la ciutadania en general. Enguany ha tingut un ressò prou important tenint en compte la situació derivada de la pandèmia i que també posava l’èmfasi en l’adolescència.


Les que ja tenim una edat potser recordem que als anys setanta hi va haver polèmica i moviment vinculats amb les malalties mentals sobretot pel que feia a la situació dels manicomis. És important recordar el psiquiatra italià Franco Basaglia (1924-1980) que va propugnar l’esglaonat tancament dels hospitals psiquiàtrics i va promoure la llei que no permet internar persones contra la seva voluntat. Més a prop tenim Carlos Castilla del Pino (1922-2009) que té una abundant obra especialitzada i de divulgació sobre el tema de la malaltia mental, de la qual en el context feminista cal destacar Cuatro estudios sobre la mujer del 1971 que ha arribat a la dècima edició (la podeu consultar a la nostra biblioteca).


Encara més proper seria el testimoni personal recollit en el llibre Nunca te prometí un jardín de rosas que és el testimoni autobiogràfic de Joanne Greenberg canviant el nom de les protagonistes amb el pseudònim d’Hannah Green. Va tenir tant èxit que se’n va fer una pel·lícula l’any 1977. I parlant de pel·lícules n’hi havia una d’italiana anterior de l‘any 1968, Diario di una schizofrenica de Nelo Risi.

I finalment un llibre que també guardem a la biblioteca és Mujer, locura y feminismo que ja en el 1979 va publicar Carmen Sáez Buenaventura agrupant una sèrie d’articles tractant el tema tant des del punt de vista de què pot aportar el feminisme tant a les malaltes com també a les professionals.


Com sempre anem revisant la genealogia per a anar avançant en un tema tan important i que ens implica del tot.


Mercè Otero-Vidal

Professora jubilada i activista feminista

224 visualizaciones

Entradas Recientes

Ver todo
bottom of page