Trio d’aviadores: Pepa Colomer, Dolors Vives i M. Antònia Simó
En la secció d’“Efemèrides” el diari El Punt/Avui del divendres 14 d’agost es pot llegir que el 1901 “Un aparell volador construït als EUA pels germans Wilbur i Orville Wright aconsegueix elevar-se 12 metres, i recórrer una distància de 90 metres”. D’això me’n vaig assabentar quan era petita llegint un llibret de la Biblioteca de l’Institut d’Estudis Nord-americans. El que més em va impressionar d’aquesta lectura i se’m va quedar gravat per sempre va ser el principi bàsic de l’aerodinàmica d’oposar la menor resistència a l’aire. Aquest principi al llarg de la meva vida s’ha contextualitzat de diverses maneres i m’ha ajudat a fer front a dificultats, perquè, de fet, es va empeltar d’una altra cita paral·lela del matemàtic i filòsof Blaise Pascal, que diu que som una fràgil canya doblegada pel vent, però una canya pensant.
Aquests records m’han portat al món de l’aviació perquè aquest estiu, amb la crisi de la pandèmia, no he agafat cap avió per a fer una escapada i vaig veient les imatges mig buides dels aeroports, tan diferents a les d’altres anys quan en aquesta època era d’esperar una vaga del personal aeri per a forçar la patronal en els moments més àlgids de les vacances.
Una cosa és viatjar amb avió i una altra és pilotar-lo i aleshores és quan penso en la presència de les dones en aquests tipus de feina que encara continua sent excepcional i busco quines van ser les primeres dones que van pilotar un avió al nostre país i trobo tres dones extraordinàries: Pepa Colomer Luque, Dolors Vives Rodon i Maria Antònia Simó Andreu.
Tirant de la Viquipèdia us en faig la presentació.
Mari Pepa Colomer (1913- 2004), va ser la primera aviadora catalana, filla d’un fabricant de teixits de Sabadell obert i lliberal, que li va donar suport quan va decidir dedicar-se al món de l'aviació. No va ser gens fàcil que fos acceptada als cursos de formació que va fer d’amagat de la seva mare. Va obtenir la llicència de pilot amb 18 anys (1931) i així va començar la seva breu, però intensa carrera d’aviadora que inicia fent de pilot comercial llençant propaganda per les platges amb avioneta i portant mercaderies. Per tal d’aconseguir experiència també es presenta a concursos d’amateurs i fins i tot arriba a pilotar i fer aterrar un zepelí.
Durant la guerra treballa a l’Escola de Pilots de la Generalitat amb el rang d'auxiliar de primera categoria del Servei Aeronàutic i hi forma els nous pilots per a les Forces Aèries de la República Espanyola. El 4 d'octubre de 1936 va quedar oficialment mobilitzada com a pilot però sense graduació militar. Va dur a terme patrulles de vigilància costanera i vols en missions d'enllaç i pagadoria a la rereguarda. Es va encarregar de portar ferits del front arribant a fer fins a tres viatges diaris en alguns moments del conflicte.
En acabar la guerra, es va exiliar primer a França i després a Anglaterra on va morir sense haver tornat mai més a pilotar un avió.
Dolors Vives i Rodon (1909 - 2007) Era d’una família treballadora que es va traslladar a Barcelona quan ella tenia 12 anys. Va quedar impressionada quan va veure el vol de Pepa Colomer que va ser la primera dona pilot catalana. Va començar com a membre fundadora del club d'aviació Aero Popular (1933). Després va tenir una beca d’estudis per a pilotar avions i es va treure la llicència. Més endavant es van donar unes beques per a fer el curs de vol sense motor i també va aconseguir la llicència. En esclatar la guerra, fou mobilitzada com a alferes per decret i, quan va fer el curs especial destinat a pilots civils mobilitzats, va conèixer Pepa Colomer que era la instructora i van començar una amistat de per vida. Durant 3 mesos va recórrer amb un hidroavió la costa catalana per vigilar els vaixells enemics. Després va ser destinada a l'Aeròdrom Canudas del Prat, on va treballar conjuntament amb Mari Pepa Colomer i, quan el govern de la República va passar a València hi foren destinades fins que tornaren a Barcelona. També va fer tasques de traducció del italià.
Quan acabà la guerra, no va marxar a l'exili, es va quedar cuidant els pares i es va encarregar de la supervivència familiar.
Maria Antònia Simó i Andreu (1915 - 2007) a més de ser pionera en la pràctica de l’aeronàutica va ser una de les primeres escaladores del país. Maria Antònia i el seu germà Carles, malgrat el cognom, eren fills naturals del polític i traductor Andreu Nin. Varen residir a Sabadell on la seva mare tenia una escola i sovint visitaven l'aeròdrom de Ca n'Oriac i, quan van anar a viure a Barcelona, cada diumenge anaven a l'aeròdrom Canudas del Prat de Llobregat. El 1934 Maria Antònia va conèixer Pepa Colomer amb qui volà sovint i va mantenir una intensa amistat.
El 1936 es va diplomar en infermeria i començà a treballar a la Generalitat.
Aviat començà a destacar com a alpinista i després de la guerra amb el seu marit van coronar els cims més alts del Pirineu i dels Alps. Maria Antònia es va dedicar a impartir cursets d'excursionisme i d’escalada. Amb 51 anys va pujar al nord de l'Atles, al Marroc, i amb 70 anys va anar a fer tresc per sota l'Annapurna, a l'Himàlaia. Va participar en l'organització de ral·lis d'esquí i curses de muntanya formant part dels equips de control.
També juntament amb el seu marit, van publicar més de 15 llibres de muntanya de cims del Pirineu, Montserrat, el Pedraforca, la Cerdanya... i articles d'especialitat muntanyenca.
Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista