top of page
  • centredocumentacio

Madame de Sévigné: un pastitx i una pel·lícula

Ha corregut per les xarxes amb gran èxit una notícia falsa que en realitat era un exercici literari perquè es tractava d’un pastitx, una carta a imitació de les autèntiques que Madame de Sévigné va escriure a la seva filla, en aquest cas explicant els efectes de la pesta a París l’any 1687. (L’adjunto com a annex al final perquè vegeu com sona).

De fet, a la definició de “pastitx” com a obra artística que segueix l’estil o el tema d’una obra anterior queda clar que hi ha una espècie d’homenatge, de reconeixement a l’original. En realitat, a l’Antiguitat i a l’Edat Mitjana s’aprenia a escriure imitant i va ser posteriorment quan es va valorar l’originalitat. I justament avui en dia la intertextualitat amb la seva barreja de formes i gèneres ha posat en marxa la reescriptura d’obres igual que el cinema fa els seus remakes.

El terme ve de l’italià pasticcio, passat pel francès pastiche, i a l’origen es va aplicar a la imitació d’obres pictòriques i va ser emprat per primera vegada en l’àmbit literari per Marcel Proust.

A la carta en qüestió s’han detectat uns errors o incoherències, però potser el que crida més l’atenció és que s’hagi convertit en viral a les xarxes, perquè connecta plenament amb la situació actual de pandèmia i tenim necessitat de sentir que això ja ha passat altres vegades i que la història ha continuat. I a aquesta necessitat podríem dir que s’hi suma la importància i prestigi de la seva autora.

Marie de Rabutin-Chantal, marquesa de Sévigné (1626-1696), de família de financers, va quedar orfe de nena, va rebre una bona educació i es va casar amb Henri de Sévigné amb qui va tenir una filla i un fill. Va quedar vídua quan el seu marit va morir en un duel i aleshores ella va poder fer la seva pròpia vida. Va esdevenir una salonnière i sobretot va freqüentar la tertúlia de Fouquet.

La seva filla Françoise–Marguerite es va casar amb el comte de Grignan de família provençal i, pel càrrec que tenia el seu marit, es va veure obligada a traslladar-se a viure a Provença. Aquesta separació fou molt dramàtica per a Madame de Sévigné que estimava molt la seva filla i aquest fet la va convertir en una gran escriptora de cartes. Aquesta nombrosa correspondència abraça de l’any 1671 fins el 1696 que és quan va morir.

El recull epistolar fou publicat oficialment amb el permís de Pauline de Simiane, néta de Madame de Sévigné. Evidentment es va produir una selecció i una adequació de les cartes i es va publicar un primer grup de 614 cartes i després 722 més. Aquest procés podria qüestionar la seva autenticitat, perquè els originals en part foren destruïts després de la seva publicació, però posteriorment l’any 1873 se'n va trobar un lot a casa d’un antiquari.

Encara que va escriure a altres persones, són les cartes a la seva filla les que destaquen per la seva forma i contingut. Aporten una gran quantitat d’informació sobre la vida de la cort a Versalles i la vida de províncies en època de Lluís XIV.

Revisant per sobre la vida i obra de Madame de Sévigné, m'ha cridat l'atenció la seva especial vinculació amb la Bretanya, ja que les possessions del seu marit eren d'aquest país i ella hi va viure moltes temporades a Rochers prop de Vitré. Concretament va participar en les reunions realitzades a Rennes i a Vitré entre 1670 i 1690 per a solucionar el problema bretó a conseqüència de les revoltes populars conegudes amb el nom de Papier Timbré et des Bonnets Rouges i que varen ser durament reprimides pel duc de Chaulnes, governador de Bretanya, amic de la marquesa. Aquesta revolta va ser l'últim gran aixecament popular del segle XVII contra la monarquia i concretament és especialment significativa i important en el cas de Bretanya que reclamava “la liberté de la province armorique” ja que es tractava d'una “província” annexionada a la corona francesa el 1532.

Ara ja canvio de perspectiva i em fixo en la influència i la valoració posterior de l'obra de madame de Sévigné amb dues mostres. Per una banda, el testimoni de Marcel Proust que a La recherche du temps perdu explica que Madame de Sévigné és l'escriptora preferida de la seva àvia i de retruc ell en reconeix la seva influència.

Per una altra banda, fent un salt, cal recuperar una Sévigné molt més propera a nosaltres, l'excel·lent i guardonada pel·lícula catalana dirigida per Marta Balletbó-Coll i estrenada l'any 2004.


El guió, també obra de la directora, d'una manera personal, intel·ligent i hàbil aprofita les cartes de Madame de Sévigné a la seva filla per a convertir-les en una obra dramàtica que Júlia Berkowitz, una prestigiosa directora teatral establerta a Barcelona, vol posar en escena. La vida de Júlia pren un gir inesperat quan decideix posar en marxa el seu projecte. Júlia es movia entre la relació amb el seu marit, un respectat i influent crític teatral, i el seu amant, un atractiu programador del Teatre Públic, però, finalment, la protagonista comença una nova vida amb Marina Ferrer, la imprevisible autora, adaptadora, de la obra sobre Madame de Sévigné que és representada per la pròpia Marta Balletbó-Coll.

Us recomano la lectura d'algunes cartes de Madame de Sévigné a la seva filla i sobretot que vegeu la pel·lícula.


Mercè Otero Vidal Professora jubilada i activista feminista

 

Carta pastitx

Lettre de Mme de Sévigné à sa fille

Jeudi 30 Avril 1687

Surtout, ma chère enfant, ne venez point à Paris! Plus personne ne sort de peur de voir ce fléau s’abattre sur nous, il se propage comme un feu de bois sec. Le roi et Mazarin nous confinent tous dans nos appartements.

Monsieur Vatel, qui reçoit ses charges de marée, pourvoie à nos repas qu'il nous fait livrer.

Cela m’attriste, je me réjouissais d’aller assister aux prochaines représentations d’une comédie de Monsieur Corneille Le Menteur, dont on dit le plus grand bien.

Nous nous ennuyons un peu et je ne peux plus vous narrer les dernières intrigues à la Cour, ni les dernières tenues à la mode.

Heureusement, je vois discrètement ma chère amie, Marie-Madeleine de Lafayette, nous nous régalons avec les Fables de Monsieur de La Fontaine, dont celle, très à propos, “Les animaux malades de la peste! Ils ne mouraient pas tous, mais tous étaient frappés.”

Je vous envoie deux drôles de masques; c’est la grand'mode, tout le monde en porte à Versailles. C’est un joli air de propreté, qui empêche de se contaminer.

Je vous embrasse, ma bonne, ainsi que Pauline.



 


156 visualizaciones

Entradas Recientes

Ver todo
bottom of page