No recordo com va arribar a la meva biblioteca el llibre de Liane de Pougy, Mes cahiers bleus, perquè ja fa uns quants anys que l’he anat veient a la prestatgeria. Vaig mirant i revisant llibres per a donar al Centre de documentació de Ca la dona i la veritat és que no sé amb quin criteri, però el cas és que vaig agafar aquest i de dins van caure uns fulls amb notes en castellà i bona lletra que seguien molt bé el complex ordre argumental de La passió segons Renée Vivien de Maria Mercè Marçal. Dono totes aquestes dades per si alguna de vosaltres s’identifica com a autora d’aquest resum i aleshores resultaria que el llibre potser no és meu o el vaig deixar a alguna molt bona lectora que paral·lelament estava llegint la novel·la en qüestió que tracta de l’època, de l’ambient i de les relacions de Liane de Pougy.
Repassem qui va ser Liane de Pougy (1869 - 1950), una personalitat polifacètica que fou ballarina, cortesana cèlebre de la Belle Époque, escriptora, princesa i religiosa.
En realitat es deia Anne Marie Chassaigne, amb arrels espanyoles per part de mare segons diuen. Fou educada de manera estricta en un internat religiós. Es va casar molt jove amb un militar amic de la família que la maltractava. Va fugir deixant el marit i el fill que tenia i va anar a París on començà la seva fulgurant carrera en el music-hall fins esdevenir una ballarina i cortesana que rivalitzava amb altres com la Bella Otero i la Mata-Hari. La seva mentora en aquest món de l’espectacle i les relacions va ser Valtesse de la Bigne, un personatge de la generació anterior, també molt interessant que havia estat amant de Napoleó III i de nombrosos artistes, i que va inspirar la Nana d’Émile Zola.
Liane de Pougy va tenir com a amants membres de la noblesa i de la reialesa, polítics, industrials i banquers. Va aconseguir fer una considerable fortuna, va comprar sumptuoses mansions a París, a Bretanya i Niça i tenia una important col·lecció de joies, obres d’art i antiguitats. Va aprofitar el moment àlgid de la seva popularitat al Folies Bergère per a escriure algunes novel·les on es reflectia la seva bisexualitat i que van tenir el seu èxit de públic.
Potser alguna de vosaltres ha llegit o té present una obra de Liane de Pougy, Idylle saphique/Idilio sáfico que ha estat editat en castellà per Egales i que és una obra clàssica de la literatura lesbiana amb elements autobiogràfics evidents.
La seva relació més important, per dir-ho d’alguna manera, va ser amb l’escriptora nord-americana Natalie Clifford Barney, coneguda com la Amazona que era el centre d’un cercle freqüentat per importants dones de la societat i de la cultura que estava situat a la Rive Gauche del Sena i així se l’anomenava. La seva novel·la més coneguda, Idylle saphique tracta d’aquesta relació i Natalie apareix també amb el nom de Flossie.
Després es va casar amb un príncep romanès Georges Ghika i va adquirir la categoria de princesa.
A la primera guerra mundial havia perdut el seu fill, un important aviador, i, a l’inici de la segona guerra mundial, fuig de França amb el seu marit i s’instal·la a Lausana (Suïssa). És a partir d’aquest moment quan la seva vida fa un gir cap a la religió, malgrat que ja feia temps que la seva sensibilitat la portava cap a aquesta direcció, i, un cop vídua, entra a l’Orde Terciària de les Dominiques i així va acabar la seva vida dedicada a la reflexió i a l’oració.
Mes cahiers bleus foren publicats l’any 1977 per R. P. Rzewuski, conegut de Liane d’èpoques passades i que casualment varen coincidir a Suïssa a l’última etapa de la seva vida, quan Alex-Celas Rzewuski també havia fet l’opció de la vida religiosa i la va acompanyar en la seva conversió.
Els quaderns recullen parts d’un diari que no arriba a ser-ho on hi ha notes datades dels anys 1919 al 1928, del 1931 al 1937 i del 1940 i 1941. Cada any té cinc, tres o menys entrades de diferent llargada, però el conjunt té una certa harmonia i continuïtat. Sobretot el que aporta és moltíssima informació sobre l’autora i encara més sobre la vida social francesa d’aquesta etapa i, per això és molt d’agrair l’índex onomàstic que tanca el llibre.
Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista