L’any passat es va commemorar el 120 aniversari de l’Escola Moderna fundada per Ferrer i Guàrdia i vaig tenir l’oportunitat de tornar a llegir el document fundacional que és on surt el terme “coeducació” molt ben explicat en el seu context històric i social i que, sens dubte, és el punt de partida de la reivindicació que les mestres i professores feministes hem anat repetint sense descans al llarg dels anys i que ens ha portat a aprofundir en el seu significat i també en la seva posada en pràctica.
Malgrat que el protagonisme de Ferrer i Guàrdia en el món de l’educació és indiscutible, és important assenyalar, com sempre, que al seu voltant i fins i tot abans que ell hi va haver dones dedicades a l’educació, mestres que promogueren projectes d’igualtat i progrés i els feren créixer. Cal doncs recordar aquestes dones que són poc o gens conegudes i sostingueren, malgrat les circumstàncies adverses, amb la seva dedicació i amb la força entusiasta del convenciment l’educació de les nenes i de les dones sobretot de la classe obrera.
Si llegim el llibre de Dolors Marín, Espiritistes i lliurepensadores. Dones pioneres en la lluita pels drets civils, ens trobem algunes d’aquestes dones que van portar a terme el seu activisme social i polític com a mestres, ja que l’escola era la plataforma adient per a desenvolupar la tasca de compromís coeducatiu per la justícia i la llibertat. Es tracta d’un llibre de lectura obligatòria perquè permet recuperar una genealogia que no ens cansarem mai de dir que és necessària per a continuar avançant com a feministes en el reconeixement de les predecessores i perquè aquestes pioneres són models a contrastar amb la realitat actual. Són dones de vides excepcionals justament perquè eren conscients de les conseqüències i dificultats que la transgressió comportava. En alguns casos a més es tractava de sagues familiars de mares i filles o germanes mestres que es dedicaren a transmetre coneixement i que, en paral·lel buscaren formes d’associacionisme que apoderessin les dones.
De la quinzena de dones que Dolors Marín presenta, rescataré per a animar a la lectura els capítols dedicats a Júlia Aymà, mestra laica de l’Escola Gutenberg, Isabel Vilà: sindicalisme i ensenyament, María Marín: escriptora i mestra laica, Maria Solà: escrits pedagògics.
La vinculació d’aquestes mestres racionalistes a l’espiritisme i a la maçoneria també és un element comú interessant, per exemple, Júlia Aymà va ser la directora de l’Escola de la Societat Laica Gutenberg, creada el 1886 i lligada a la maçoneria.
Isabel Vilà ara és més coneguda perquè li deien Isabel cinc hores que és el títol del monòleg de Toni Strubell que representa amb perseverança i èxit Carme Sansa Albert. Aquest sobrenom de “cinc hores” era perquè lluitava per un horari de cinc hores per a les criatures que treballaven.
La vida de María Marín sembla que va començar a Cadis i després va passar per València per a acabar a Barcelona fent activisme i treballant de mestra a diferents escoles laiques. Va escriure força amb arguments feministes molt contundents en les revistes lliurepensadores de l’època.
És mot d’agrair que Dolors Marín ens ofereixi l’oportunitat d’apropar-nos a aquestes mestres, però la veritat és que ens quedem amb les ganes de saber-ne més. Per exemple, de la personalitat i trajectòria vital de Maria Mercè Solà Ferrer de Sellarès (1889-1998). Només subratllaré quatre notes d’un recorregut vital excepcional: durant la Segona República va dirigir la residència d’estudiants femenina a Pedralbes, junt amb la periodista María Luz Morales, a l’exili va tenir plaça a la UNAM, es conserva la seva correspondència amb l’erudit mallorquí especialista en sànscrit Joan Mascaró i als anys seixanta es va vincular a les escoles Waldorf.
Ens calen monografies sobre aquestes mestres com la que Cèlia Cañellas i Rosa Toran han fet sobre Hilda Agostini. Les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona. Aquesta biografia detallada i molt ben contextualitzada, de tretze capítols, amb la corresponent bibliografia i documentació de premsa i arxius, ha guanyat el primer Premi Bones Lletres d’assaig humanístic.
En el cas d’Hilda Agostini (1890-1976) per a fer la biografia s’ha pogut comptar amb tota la documentació que la família ha conservat i justament per això s’ha pogut seguir el periple familiar cosmopolita, liberal i republicà dels Agostini originaris d’Itàlia i que van passar per Gran Bretanya i Estat Units per a aterrar a Tarragona. En la seva formació destaca el fet d’haver estat educada en el protestantisme que tenia les seves pròpies escoles internacionals. De tota manera, Hilda es va emancipar de seguida i va anar a Barcelona on començà la seva vida professional i política.
El seu compromís polític fou amb el Partit Republicà Radical Socialista i sobretot amb la figura de Marcel·lí Domingo que va arribar a ser ministre d’Instrucció Pública en el primer govern republicà. Va ser una bona oradora i en temps de guerra va destacar com a propagandista antifeixista parlant a les dones i de les dones en la rereguarda.
Com a mestra va començar exercint a una escola renovadora del Districte sisè, després l’opció per l’escola pública fou La Farigola de Vallcarca i ja en guerra va estar a la Casa dels Nens i a l’ajuda als refugiats.
La seva vinculació amb la maçoneria li va servir per a rebre ajut quan va arribar exiliada a França i a París va començar una nova vida tristament allunyada del seu somni de mestra republicana.
Cal dir que a finals dels anys vuitanta Maria Malla Fàbregas va publicar una biografia novel·lada d’Hilda Agostini titulada Los cuadernos de Mara.
Urgeix recuperar i parlar d’aquestes mestres lliurepensadores, maçones, republicanes i feministes perquè, per desgràcia, jo les he conegudes quan ja estava jubilada i són els models necessaris per a engrescar al professorat i per a valorar críticament la situació actual pel que fa a la coeducació i a l’ensenyament.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista