Recordem els primers temps de la pandèmia, durant el confinament, quan no hi havia mascaretes a l’abast i van sorgir mil i una maneres casolanes de fer-ne. En aquells moments es van posar en marxa algunes iniciatives importants de dones que es van organitzar i van arribar a fer 13.000 mascaretes. Era la Xarxa de Dones Cosidores que seguia els passos de grups de dones que ja abans de la pandèmia lluitaven contra la precarietat mitjançant el treball de costura que els aporta un suport econòmic, formatiu, laboral i emocional. De fet, no es tracta només de fer mascaretes sinó un ventall més ampli de produccions a base de material reciclat.
Aquesta posada al dia de la feina de les cosidores em porta a parlar de costura, de cosir, de brodar, del món del tèxtil que són feines tradicionalment fetes per les dones i que són a reivindicar i valorar pel que tenen d’aportació a la vida, a la qualitat de vida. És important la línia genealògica que ens recorda la figura mitològica d’Aracne, el lanam fecit de les matrones romanes, les autores anònimes dels tapissos medievals i així podríem anar seguint, perquè en el camp del tèxtil i, sobretot, de la confecció trobem, al llarg dels anys, moltes obreres, treballant de sol a sol, a casa seva o al taller en condicions duríssimes. Si ens fixem en fets històrics més propers, cal destacar que a principis del segle XX per a atenuar aquestes injustes situacions, es creà el Patronat d'Obreres de l'Agulla.
El Patronat fou fundat l’any 1910 a Barcelona per Dolors Monserdà i Vidal. Funcionava com una cooperativa amb l'objectiu de donar feina a les cosidores, i ajudar-les amb formació i els proporcionava els materials necessaris. També els facilitava les gestions, tenia una borsa de treball i els procurava assistència mèdica. L’any 1916 el Patronat ja comptaven amb 410 membres.
Per a poder superar els períodes anuals de baixada de feina, amb pocs encàrrecs, l’any 1912 es va crear la Lliga de Compradores i Dolors Monserdà en fou la presidenta honorària. Aquesta organització de caràcter benèfic pretenia conscienciar les compradores que compressin peces d’establiments recomanats on les obreres tenien més bones condicions de treball: no treballar els dies de festa i passades les nou del vespre, no treballar en espais insalubres, mal ventilats i mal il·luminats, amb un jornal mínim per les treballadores.
En un bloc del Centre de Documentació és obligat recordar que Dolors Monserdà fou, a més d’una gran filantropa, una gran escriptora. I en aquest context tèxtil justament es desenvolupa la seva novel·la La fabricanta, de recomanada lectura i, si pot ser, en l’edició que porta el pròleg de Teresa Pàmies
Fils, agulles, tisores i didals són les eines que fan servir les cosidores fins que es generalitza l´ús de la màquina de cosir. Es tracta d’un invent de la primera revolució industrial per a disminuir la quantitat de treball manual de costura i millorar la productivitat de la indústria de la confecció. Una altra cosa és la incidència de les màquines de cosir domèstiques dissenyades perquè una persona pugui cosir articles i, tant en un cas com l’altre, comporta un estalvi de temps. A mitjans del segle XIX es produeix una polèmica entre Singer i Howe per una qüestió de patents i Singer es converteix en una de les marques més conegudes de màquines de cosir. També hi ha un factor important en l’expansió de les màquines cosir que és la venda a terminis que va facilitar que les famílies les compressin i es fessin populars per a fer i reparar roba i això va provocar que les revistes femenines oferissin instruccions i patrons.
Per a les cosidores, les màquines de cosir domèstiques els van permetre produir roba a mida per als clients mitjans, però a mida que les màquines de cosir industrials es van anar implantant moltes cosidores, tant les que treballaven a les fàbriques com les que treballaven a casa, van perdre els seus llocs de treball. Després, a la llarga, el conseqüent augment de l'oferta i la demanda, va comportar el creixement de la indústria de la confecció, que va reabsorbir moltes d'aquestes treballadores aturades.
Si voleu veure una col·lecció de màquines de cosir de diferents èpoques i marques amb totes les variants que els avenços van anar introduint, podeu anar a Figueres, al Museu de la Tècnica de l’Empordà.
Però també conec un col·leccionista particular que té un bon i nombrós mostrari de màquines de cosir, moltes d’elles són donacions de famílies que ja no les necessiten perquè ja no hi ha qui les sàpiga fer servir. De fet, he escrit aquest article pensant en la màquina de cosir de la mare d’una amiga que n’ha fet donació a aquesta col·lecció.
Per una altra banda també he estat testimoni del traspàs generacional d’ensenyar a cosir a màquina, perquè mai se sap si pot servir fins i tot com a element de creativitat i esbarjo i perquè ja hem vist que cosir té una llarguíssima tradició que continua ben viva i és necessària en moments claus com es va demostrar al principi de la pandèmia.
Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista