Començo parlant dels patchworks perquè és una aportació cultural de les dones en el seu àmbit tradicional de teixir i cosir. El terme anglès s’ha imposat de tal manera que ja és molt difícil pensar en dir-ho d’una altra manera. Tot i així segons el TERMCAT n’hauríem de dir “labor de retalls” perquè designa la tècnica de cosir retalls de roba de colors i formes diferents. Està clar que aquest tipus de labor va ser cosa de les immigrants europees als Estats Units que posaren imaginació al reciclatge de teixits que s’aprofitaven per a fer edredons (quilts) i que amb el temps s’ha anat convertint en una activitat artística.
Ara ja he retirat la roba d’hivern, però per si fa fresca encara faig servir una flassadeta que va fer de ganxet la meva mare aprofitant llanes de colors que havien anat quedant d’altres labors. M’agrada i penso que té molta gràcia en la combinació i aquí la podeu veure com a mostra de patchwork familiar.
Com sempre procuro relacionar una anècdota propera amb algun element de la literatura i del cinema. Pel que fa al pachtwork tinc present la pel·lícula Donde reside el amor que justament en original anglès el títol diu explícitament How to Make an American Quilt que és una història de dones que té la seva gràcia sobretot pel que fa a les relacions intergeneracionals. La pel·lícula de l’any 1995, fou dirigida per Jocelyn Moorhouse i hi participen de manera coral actrius ben reconegudes. Només cito tres noms que trobo especialment interessants: Anne Bancroft, Maya Angelou, Jean Simmons.
La novel·la originària d’on surt el guió és de Whitney Otto (1955) que es considera una “demòcrata” de l’escriptura perquè en els seves obres intervenen múltiples veus narratives. També es dedica a la fotografia i als diorames.
La història tracta d’una jove estudiant que està acabant la seva tesi i que alhora prepara el seu casament. En aquestes circumstàncies i amb els dubtes corresponents decideix anar a casa de la seva àvia. Allí envoltada de la seva tia i de les amigues excèntriques de l’àvia, que es reuneixen per a fer un pachtwork, reflexiona sobre el seu futur i la pèrdua de llibertat que suposarà el matrimoni. Per a superar la crisi té en compte les experiències de les dones del grup.
Relaciono la composició del pachtwork, encaixant les diverses peces fins a aconseguir un conjunt harmònic amb l’encaix de les peces en els puzles. Ja es veu que “puzle” també és paraula anglesa (puzzle) i que nosaltres en dèiem i n’hauríem de dir “trencaclosques”. Però “trencaclosques” és un nom genèric que designa endevinalles i problemes que requereixen habilitat, inventiva, enginy i que es consideren una espècie d’entreteniment com els mots encreuats, jeroglífics, sudokus, cub de Rubik, tangram...
Per tant, per a concretar avui en dia el puzle és el joc que consisteix en reconstruir una determinada figura combinant peces de perfil irregular que acostumen a ser de cartró. No cal dir que un puzle és un bon exercici i un bon passatemps. Es tracta de triar una imatge que agradi, que sigui significativa, per això a més dels comercials es poden fer puzles personalitzats de fotografies particulars. El món dels puzles agrupa una comunitat molt plural que fa trobades i competicions. Evidentment no és el mateix fer un puzle com a divertiment, a casa, de manera descansada i amb paciència, que concursar. Una vegada, ja fa anys, amb la meva germana vàrem participar en una d’aquestes competicions i va ser interessant veure l’ambient, la diversitat de les persones que, per parelles, completaven el puzle proposat i l’habilitat i la rapidesa amb què ho feien. Confesso que, si la parella del costat no ens hagués ajudat, no haguéssim aconseguit acabar-lo en el temps previst.
També en el cas dels puzles, hi ha una pel·lícula estatunidenca amb aquest títol Puzzle del 2018, que està basada en una altra argentina del 2010 amb el mateix títol i amb guió original de l’autora argentina Natalia Smirnoff (1972).
L’argument tracta d’una mare, mestressa de casa dels suburbis, descontenta amb la seva vida rutinària, que descobreix la seva passió pels trencaclosques i això la porta a un món desconegut que és el dels concursos. És una pel·lícula senzilla que inclou el puzle com a metàfora de desmuntar la vida familiar insatisfactòria i construir peça a peça una altra vida possible. La protagonista sense grans gestos va prenent les seves pròpies decisions.
Em sembla que queda clar que són recomanables, sens dubte, les activitats de pachtwork i de puzle perquè són trencaclosques que ajuden a “recompondre’s”.
Mercè Otero-Vidal Professora jubilada i activista feminista