Sortosament ha estat publicada en català la producció poètica d’Hannah Arendt, producte de dues etapes, de 1923 a 1926 i de 1941 a 1961, l’any en què s’incorporà com a redactora de la revista The New Yorker al judici d’Adolf Eichmann a Jerusalem. Aquesta circumstància és la que mostrà amb més força la seva voluntat de manifestar-se “sense baranes”, és a dir, amb total llibertat. De fet, el seu nom va lligat a aquest judici històric, conegut sobretot per la seva formulació de l’anomenada banalitat del mal.
En canvi el poemari era inèdit. Ella considerava que la producció poètica formava part de la vida privada. Per això no va ser publicada fins al 2015, 40 anys després de la seva mort (1975).
Sorprèn i meravella l’apropament més íntim a una persona que se’ns havia mostrat fins ara com l’assenyada, prolífica i rigorosa filòsofa i politòloga,El conjunt de la seva poesia gira al voltant dels sentiments propis, com ara la recerca de la seva individualitat, de la relació amorosa difícil amb Martin Heiddeger, de l’estimació cap a amics vius o morts (W.Benjamin, Hermann Broch...), o del paper de cadascú de nosaltres dins la societat.
L’edició en llengua catalana, traduïda per Lola Andrés i Anacleto Ferrer a les Edicions del Buc l’octubre de 2018, té la gran virtut de ser bilingüe. Això ens permet comprovar la musicalitat de les composicions, per petit que sigui el nostre coneixement de la llengua alemanya, tant per la rima (fàcilment detectable) com pels jocs de paraules dins d’un mateix vers, difícils de traspassar a la llengua d’arribada. Amb frases molt senzilles i a través d’ imatges quotidianes (les mans, els ponts) aconsegueix transmetre reflexions ben profundes. Ella mateixa confessa una declarada voluntat de comprensió:
"(La poesia) és l’únic mitjà en el qual podem tenir i dir la veritat, és l’únic mitjà pel qual podem crear veritat activament en el món..."
Aquesta frase ja és, tota sola, capaç d’encetar un debat. A tall d’exemple copio un poema de la segona etapa, sense títol. Diu: Soc només un petit punt
no més gran que aquell negre
que sobre el paper despunta
quan el quadrat comença.
Si vull allargar-me molt,
jo faig grans esborralls,
amb llapis i ploma, grafit i tinta
enciso el món que m’envolta.
Però sóc només un petit punt
no gaire aconseguit
que sobre el paper despunta
quan els quadrats comencen.
Carme Llitjós Pascual Professora jubilada