El títol fa referència a la dita de no perdre oportunitats, però realment qui perd oportunitats és la gent que cada dia ha de viatjar amb tren en les línies de Rodalies per a anar i tornar de la feina. Si ens posem a parlar d’això serà molt trist, però també és trista i injusta la xarxa radial de trens a la península que fa que les comunicacions entre ciutats siguin tant i tant complicades i que el famós corredor del Mediterrani sigui com un fantasma que apareix de tant en tant a les negociacions institucionals i després continuï desaparegut.
I ara el veïnat de l’Esquerra de l’Eixample, concretament la gent que viu al voltant del Clínic està preocupada per a saber com aniran les obres per a fer l’ampliació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Però, al marge d’aquestes desgràcies i novetats de la xarxa ferroviària del país, a mi els trens i les estacions de ferrocarrils m’agraden i sospito que m’han agradat sempre perquè ara que s’apropa la festa dels Reis d’Orient, recordo a la meva infantesa haver demanat i aconseguit un tren com a regal. No era un tren elèctric, era un tren que tenia una petita clau per a donar-li corda a la locomotora i aleshores corria arrossegant els vagons per una via de forma el·líptica que es muntava a trams.
Els records de les estacions ferroviàries estan vinculats a l’anar a acomiadar o a buscar el meu pare que era viatjant de comerç i anava amb unes grans maletes de mostres i necessitava una carretilla o l’ajuda d’un maletero que li traginés l’equipatge (ara en diríem carretó i camàlic). De més gran anava a acompanyar una amiga que era de fora i estudiava a Barcelona. Sobretot l’estructura de l’Estació de França (https://www.barcelonina.com/ca/blog/lestacio-de-franca-o-a-les-portes-de-barcelona/) sempre l’he trobada imponent i atractiva i per a mi conserva el seu encant malgrat els canvis que ha sofert. També recordo com era l’Apeadero del Passeig de Gràcia (http://www.paseodegracia.com/ca/historia/baixador-al-passeig-de-gracia/) quan tot el carrer Aragó estava obert i es veia passar el tren per sota.
La vinculació del tren amb el moviment feminista també té els seus grans moments com l’anada amb tren a Tortosa contra les instal·lacions militars (1985), a Santiago de Compostela contra la violència masclista (1988) o les anades a les Jornades estatals a Còrdova (2000) i a Granada (2009). Recordo que aleshores era un repte aconseguir que el tren tingués tripulació femenina des de la maquinista a la revisora. Avui segur que ja seria més fàcil, per exemple, ara a Ca la dona tenim una companya que és conductora de trens dels FGC.
També podem recordar la socialista Mercè Sala Schnorkowski que fou presidenta de Renfe del 1992 al 1996 i que va fer vessar molta tinta perquè conduïa trens. Després de les notes d’actualitat i històriques sobre els “nostres” trens, cal parlar de la presència dels trens a la literatura. La veritat és que ja se n’ha dit moltes coses perquè els trens i les estacions són escenaris especialment indicats per a les trames literàries. Hi ha trens i estacions que ja són clàssics. Per a començar l’Anna Karenina de Tolstoi amb les seves escenes d’estació i viatges amb tren és el primer exemple que es cita normalment. També ocupa en el record un dels primers llocs L’assassinat a l’Orient Express d’Agatha Christie que té la seva versió cinematogràfica i com a pel·lícula encara es va reposant perquè és un bon entreteniment. També tenen les seves pel·lícules les obres de Patricia Highsmith, Estranys en un tren, i de Paula Hawkins, La noia del tren.
Parlant de pel·lícules cal tenir en compte que hi ha un tren molt divertit a la història del cinema que, com tot a l’obra dels germans Marx té lectures suggeridores que van més enllà de la comicitat. És el tren d’Els germans Marx a l’Oest on els personatges segueixen una consigna engrescadora que alhora fa pensar: “Més fusta, és la guerra!”. ().
Es poden trobar trens molt més seriosos, dramàtics, com els de la vaga de ferroviaris al Mèxic de 1950 d’El tren pasa primero d’Elena Poniatowska i els trens de tornada dels camps de concentració nazis com el d’El largo viaje de Jorge Semprun i La tregua de Primo Levi i també el dels nens desplaçats per les desgràcies i mancances de la postguerra, El tren de los niños de Viola Ardone.
Des del punt de vista de la crítica literària formal, rememoro la lectura, en els meus anys d’estudi a l’Institut Français, de La modification de Michel Butor, paradigma del Nouveau Roman. Fou una novel·la de gran èxit en el seu moment (1957), però no sé si ha superat el pas del temps perquè reflecteix ben bé la lentitud en el viatge en tren que fa el protagonista de París a Roma.
Les companyes de Ca la dona segurament recordaran que vàrem fer la lectura col·lectiva d’un conte pertorbador dins del seu simbolisme: Mary Ventura i el Novè Regne de Sylvia Plath. El fil conductor és el viatge forçat de Mary Ventura cap al Novè Regne, en un tren especial i en companyia de personatges també especials.
I certament el tema dels trens i de les seves “manifestacions” artístiques no acaba en la literatura o sigui que queda obert...
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista