M’interessa interpretar la dita al peu de la lletra, malgrat que es faci servir per a recordar que qui vol fer moltes coses, al final no en fa cap de bé i que s’aplica tant a la gent massa ocupada com massa ambiciosa o cobdiciosa. Tal com he dit, torno al sentit originari: potser ens dediquem massa a llegir i això ens fa perdre les ganes d’escriure... perquè ja està tot dit, perquè hi ha coses molt ben escrites i és difícil arribar a aquest nivell, perquè no tenim coses interessants per a explicar, perquè ens fa mandra, perquè no tenim ganes o necessitat d’expressar-nos, perquè tenim por o vergonya de posar-nos en evidència davant dels altres...
De tota manera, cal reconèixer que ara hi ha més gent que mai que escriu i que va a aprendre a escriure. Les escoles d’escriptura (a vegades també tenen la categoria de tallers) han anat fent la seva feina i sembla que amb èxit perquè ja poden presentar una llista considerable del seu alumnat que ha publicat i fins i tot ha guanyat algun premi. Això, quan jo era jove, no anava així i encara recordo que em va cridar l’atenció quan em vaig assabentar que algun autor i autora nord-americans havien arribat a ser-ho gràcies a haver assistit a classes d’escriptura. Pels anys 1987 i 1988 concretament no sé per què recordo el cas de David Leavitt (El llenguatge perdut de les grues) i Barbara Kingsolver (Arbres de mongetes). Sigui dit de passada que les obres de la Barbara Kingsolver, les tenim al Centre de Documentació.
El detonant d’aquesta nota al bloc és justament l’article, publicat a l’Ara amb el títol “Es pot ensenyar a escriure literatura?”
Aquesta era la pregunta que jo em vaig plantejar a la meva etapa de professora de llengua i literatura. Sabia perfectament que una cosa era explicar història de la literatura i una altra diferent ensenyar a redactar. Disculpeu-me, però no seguiré aquesta “línia argumental” perquè em portaria massa lluny.
Torno a l’article i de tots els llibres que presenta Jordi Nopca al voltant de la qüestió, he triat el d’Annie Dillard, Viure escrivint, però també són molt recomanables el d’Ursula K.LeGuin, Contar es escuchar i el de Mary Oliver, La escritura indòmita.
Annie Dillard (1945) és una autora dels EEUU molt polifacètica de forma i fons i que ha escrit obres de poesia, assaigs, crítica literària, novel·les i unes memòries. I a la universitat va ensenyar durant més de vint anys al departament d’anglès. Molt significatiu sobre el fet d’escriure és rescatar de la seva biografia la formació a base de lectures i d’estudi de la literatura i l’escriptura creativa a la Universitat d’Hollins (Virginia) sota el mestratge de qui va ser el seu primer marit i de qui porta el cognom.
The writing life fou escrita el 1989 i és un conjunt de set assaigs curts on l’autora ens explica de manera curiosa i potser fins i tot es podria dir irònica on escriu i per què escriu. És el text d’una persona que realment viu escrivint i ho fa amb lleugeresa, com si fos fàcil, però ja es veu que no és així i, de fet, malgrat el to i les anècdotes, no crec que pugui servir gaire de model per a escriptors principiants.
El que sí serveix és el “Pròleg amb trenta-nou esglaons” de Vicenç Pagès Jordà que encapçala l’edició catalana. L’autor també té l’experiència de vint anys sent escriptor i fent classes d’escriptura creativa. Sintetitza la seva pràctica en aquests trenta-nou esglaons, molt interessants i a tenir en compte, perquè són els que cal anar superant si es vol escriure, però diu que, en realitat són molts més i diferents segons la persona, el temps i l’espai.
Us proposo continuar una mica més pel camí de l’escriptura literària i així us puc recomanar de manera entusiàstica una obra petita i exquisida, Los palimpsestos de l’escriptora i traductora polonesa Aleksandra Lun (1979). En aquest cas el que em va cridar l’atenció fou el títol de ressonància de l’antiguitat clàssica ja que un palimpsest és un manuscrit reaprofitat, que s’ha esborrat i s’ha tornat a escriure.
Aleksandra Lun va estudiar Filologia Hispànica i va viure a Espanya deu anys i ara resideix a Bèlgica. És traductora de polonès, anglès, francès, castellà, català, italià i romanès i aquesta que és la seva primera novel·la del 2015, la va escriure en castellà.
La trama, molt intel·ligent, tracta de la malaltia mental dels escriptors i escriptores que escriuen en una llengua que no és la seva materna i aquest és el cas del protagonista Czeslaw Przesnicki, un polonès que escriu en antàrtic, que és perseguit pels escriptors antàrtics i que acaba tancat a un manicomi belga.
Recordem que les primeres lectures en veu alta* que vàrem proposar les companyes del Centre de documentació de Ca la dona foren d’autores que no havien escrit en la seva llengua originària sinó en les llengües dels països on havien anat a parar per diferents circumstàncies. Aquests eren els casos d’Agota Kristoff, d'Irene Nemirosky i de Karen Blixen.
El llibre té un estil àgil, fins i tot accelerat, que fa servir la repetició per mantenir el ritme i està ple de noms propis d’escriptors que pateixen la malaltia de no escriure en la llengua materna (Nabokov, Beckett, Cioran, Conrad, Isak Dinesen, Ionesco, Agota Kristof) i de personatges històrics, filòsofs, músics i polítics que conformen un fris de la història d’Europa del segle XX molt curiós i fins i tot humorístic tenint en compte que tot passa dins d’un manicomi. I no hi podia faltar el company de cel·la/ habitació del protagonista que és un capellà polonès fervent seguidor del papa Wojtyla.
Malgrat tota la força crítica i satírica que permet llegir la novel·la com a un divertiment, el que planteja en el fons és una realitat que mereix una profunda reflexió sobre el fet d’escriure i sobre la llengua literària.
Vídeos de les lectures col·lectives: L'Analfabeta d'Agota Kristof:
El Ball d'Irène Nemirovsky:
El Festí de Babette de Karen Blixen: