L’altre dia vaig haver d’espolsar una catifa i aleshores vaig ser conscient que havien desaparegut els picamatalassos que anaven molt bé. I per casualitat l’endemà vaig passar davant d’una botiga d’aquelles del barri de tota la vida on venien mobles de fusta blanca. Es veia que estaven plegant perquè tenien ja poca cosa a la venda, però a l’aparador hi havia el “meu” picamatalassos. El venedor, també de tota la vida, segurament fuster d’ofici , es va sorprendre de la meva petició i va dubtar de vendre-me’l. Em va dir el preu per endavant per veure si me’n desdeia, però jo tenia molt clar que volia el picamatalassos.
El record de la meva àvia i dels matalassos al terrat agafa força poètica quan es creua amb el gran poema que Maria Mercè Marçal va incloure en el seu primer recull, Cau de llunes, escrit abans del 1976.
Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla.Ja comença a ser difícil explicar aquest poema a les criatures. El drap de la pols és fàcil d’aconseguir, l’escombra té molta competència amb l’aspiradora i la “roomba”, per als espolsadors s’haurà de fer una recerca, el plomall i el raspall són assequibles, el fregall d’espart potser és més complicat de trobar, la camussa sense problema, el sabó de tall a les botigues més naturals i ecològiques, el blauet en forma més sofisticada i de marca i el netol, igual. La galleda de tot tipus i el cossi, el cubell i el gibrell, s’haurà de mirar ben bé en què es distingeixen, l’esponja i la pala de plegar escombraries a qualsevol super, la cendra ni idea, el salfumant més cal no fer-lo servir i per a les capçanes s’ha de mirar el diccionari... Uf, i el pica matalassos, per casualitat, ja el tinc.
Em consta que durant el confinament es va fer molta neteja a les cases. Era una manera de fer-se seu l’espai i d’assolir un benestar quan s’hi havia d’estar tant temps. A més, enfront del virus, la higiene de mans i de superfícies i estris era i continua sent obligatòria.
Donant voltes a la neteja, m’adono que no formava part del currículum femení de l’escola nacional-catòlica de la meva infantesa. Hi havia “labores, corte y confección, convivència social, cocina, puericultura”, però no hi havia “limpieza”, no ho recordo. Només se’m va quedar gravada una frase cèlebre: “No es limpio el que más limpia, sino el que menos ensucia”. Era tota una consigna, sobretot si es pensa que la neteja i la higiene no són gens barates. Justament ara, quan la crisi provocada per la pandèmia es va cronificant, junt amb els aliments el que fa falta són productes de neteja i higiene.
Tota l’estona estic fent memòria per a veure quin altre exemple literari recordo referent a la neteja. I finalment m’ha vingut al cap el capítol que Caterina Albert dedica a la neteja a la seva magnífica obra Solitud (1905). La protagonista, la Mila, ja com a ermitana decideix fer neteja de l’ermita i sobretot de la capella dedicada a Sant Ponç que curiosament és el patró no només de les herbes remeieres, sino també de la condícia.
La condícia és un terme interessant que, segons el diccionari, vol dir “mirament en l’ordre i en la netedat de les coses”. És un paraula poc coneguda i, per tant, poc emprada, de manera que alguna edició de Solitud , diu que Sant Pons és el patró de la cobdícia, error mostra de la ignorància. Rellegim algun fragment de Caterina Albert que sempre val la pena:
La Mila passà deu o dotze dies en plena ubriaguesa de dona: netejava. Amb les portes i les finestres de la casa franques a tots els vents, i ella amb les faldilles a mitja cama i els cabells esvalotats, no parava de quan eixia el sol fins que era nit negra.
(...)
Però així que escombres i esteranyinadors començaren a regnar-hi , en aquella capella, hauria dit que la muntanya s’esfondrava. Els sants tremolaven en llurs altars, les rates fugien esparverades de tots cantons, queien trossos de motllures corcades, es migpartien cames i braços de cera... I enmig de l’enrenou i de les espesses nuvolades de pols ofegadora, es veia la Mila moure’s i bracejar ardidament, resseguint-ho tot i no perdonant racó ni forat. La febre de la neteja l’havia presa tan follament, que sentia una excitació voluptuosa, entregant-se de ple a aquell gran tragí revolucionari. Quedem-nos amb el “tragí revolucionari” com revolucionària és la imatge del guerrer del poema de M. Mercè Marçal.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista