La petjada del nyandú (o com transformem els silencis).
Al voltant del 12 d’octubre ja fa temps que sabem que no hi ha res a celebrar, però, en canvi, sí que hi ha molta història a recuperar i molta crítica i reflexió a fer. Per això és molt important per a mi compartir la impressió que em va causar la visita a l’exposició La petjada del nyandú (o com transformem els silencis) al palau de la Virreina*.
En primer lloc confesso que no coneixia els nyandús que són uns ocells no voladors que habiten les planures al sud d’Amèrica i encara menys sabia que el poble guaraní i altres pobles veïns al cel veien la petjada de l’estruç que vivia a la Via Làctica. I immediatament ja m’adono que encara he parlat d’Amèrica del sud quan aquest continent té el seu propi nom que és Abya Yala. Ja us podeu imaginar que l’exposició és un exercici total d’intersecció que qüestiona el colonialisme, el racisme, el classisme i les formes de dissidència sexual. Com diu el programa a l’exposició es reflecteix la contra-història dels cossos de sexualitat dissident i el genocidi de les persones no binàries des de la colonització fins ara.
Cal destacar l’impacte, no sé si en origen conscientment buscat, de presentar l’exposició justament al palau de la Virreina, la residència que va fer construir a la Rambla Manuel d’Amat i de Junyent, virrei del Perú, per a la seva esposa Maria Francesca Fiveller de Clasquerí i de Bru (1756-1791) que, sigui dit de passada, és una personalitat prou interessant i que personalment sembla que no va tenir gaire a veure amb la colonització. L’equip que ha comissariat l’exposició, Rio Paranà, format per Mag De Santo i Duen Sacchi, ha fet molt bona feina donant a conèixer prop de 200 documents de dos arxius ingents: el de la Memòria Trans Argentina i el LGBTIQ de Salta, amb cartes, testimonis orals, retalls de diari i fotos domèstiques donació de protagonistes que són les guardianes de la memòria igual com ens considerem també les companyes del Centre de documentació de Ca la dona que tenim de model arxius com aquests. Un fet que cal destacar referent a arxius i museus és que Río Paranà va demanar a algunes institucions hereves de l’espoli colonitzador objectes cerimonials i artístics per a l’exposició de la Virreina i la resposta va ser negativa o sigui que resten a les vitrines dels museus etnogràfics amb el que això significa.
La importància de l’exposició és que documents valuosos i diversos, des dels manuscrits fins als vídeos, dialoguen entre ells des del passat fins als nostres dies fent-nos veure la continuïtat de la repressió i del dolor de les persones amb identitats sexuals transgressores que no tenen accés als drets bàsics. Els testimonis són emocionants i ens interpel·len.
Com sempre intento vincular el contingut del bloc amb algun material que tinguem al Centre de Documentació i, en aquest cas, justament és el llibre que recull el testimoni personal d’Antonio Erauso conegut com a “La monja alférez”. A l’exposició es pot veure el retrat d’Erauso fet per Juan van der Hamen. Aquest cas és el de Catalina Erauso (1592-1650) de família basca que va deixar l’hàbit de monja i es va convertir en un violent conquistador, de tal manera que, quan es va descobrir la seva identitat sexual, va ser detingut però es va acabar reconeixent-lo com a home i fins i tot li van donar el títol i la paga d’alferes.
Un cas en paral·lel, però molt diferent és el d’Eleno de Céspedes, nascuda Elena (1545-?), que va ser un pacífic esclau afro-descendent, hàbil cirurgià. Va ser torturat públicament per la Inquisició, com consta en el document que s’exposa, per haver-se extirpat els pits gràcies als seus coneixements.
De la interessant documentació actual exposada destaco per la seva força el vídeo de Lukas Avendaño, Justícia para Bruno (Oaxaca, Mèxic, 2021).
Mercè Otero-Vidal Professora jubilada i activista feminista
Exposició a la Virreina fins al 17/10/21