• centredocumentacio

S’ha acabat el curs… i recordem el CENU

Enguany el curs s’ha acabat malament, no es pot dir d’una altra manera i, el que és pitjor, és que sembla que el proper ja està anunciat que començarà també malament. Els motius passats, presents i, pel que sembla, futurs s’han airejat del dret i del revés i les retallades heretades i acumulades, el COVID, la presa de decisions precipitades i la falta de comunicació han provocat un desgavell i garbuix, per ara, difícil d’aclarir.



Les companyes que formem el grup de Coeducació i Pedagogies Feministes de Ca la dona estem més que preocupades perquè, encara que algunes estem ja jubilades, unes altres estan en actiu a escoles i instituts i fem pinya de sororitat davant les dificultats que presenta a hores d’ara la tasca docent.

El grup ha acabat el curs fent l’autoavaluació corresponent i decidint demanar una entrevista amb la Consellera d’Igualtat i Feminismes. Entre totes nosaltres comptem amb molts anys d’experiència i coneixem bé quines circumstàncies impedeixen que es facin realitat les lleis, les normatives i els protocols que existeixen a favor de la coeducació, la igualtat d’oportunitats, la prevenció de la violència, la formació afectiva i sexual, l’orientació professional no estereotipada i la resta de qüestions vinculades interseccionalment al fet coeducatiu. Cal valorar críticament com va la formació del professorat, què passa amb les persones referents de coeducació als centres, quin és el paper que ha de tenir la inspecció, quins canvis curriculars serien pertinents i així anar revisant la resta d’aspectes. Per tot això hem demanat l’entrevista perquè la nostra esperança és que la Conselleria d’Igualtat i Feminismes vetlli per tal que s’avanci en Coeducació i proposi i impulsi iniciatives que ajudin a fer-la realitat, promovent així una veritable educació de qualitat.

Per una altra banda, ja que estem en un bloc del Centre de Documentació, cal dir que durant el curs, com a Feminari de Coeducació i Pedagogies feministes, vinculat a l’ICE-UB, hem llegit i comentat un parell de llibres de bell hooks més que recomanables.



Arran de la seva mort, bell hooks s’ha convertit en una autora de la qual tothom parla i a la qual s’han dedicat actes específics, quan, en realitat, abans no havia tingut aquest merescut ressò. De la seva obra el que destaca sobretot és el discurs en primera persona, escrit des de l’experiència i la pràctica quotidiana com a mestra feminista que reclama constantment la relació entre educació i justícia social que comença per vèncer les opressions de gènere i, de retruc, comporta també el rebuig de la resta de discriminacions socials. De la seva formació destaca la importància de l’esperit crític que és el que la va ajudar a sobreviure al racisme, al sexisme i al classisme, perquè amb l’esperit crític es pot arribar a l’autorealització i a l’autodeterminació. També és important recordar que no cal ser intel·lectual o acadèmica per a comprometre’s amb el pensament crític.

Les mestres i professores feministes tenim un llarg camí recorregut en aquest sentit de vincular pràctica i teoria sempre a favor de l’alumnat i de la societat en general. Per això la lectura de bell hooks ens és tan propera i ens compensa dels esforços i ens dona arguments i força per a continuar.

L’exercici que fa bell hooks de recordar l’educació que va rebre, ens portaria a les dones de la meva generació a rememorar experiències negatives de l’educació nacional-catòlica del franquisme i, en conseqüència a enyorar el record de les mares que van poder viure el goig de l’educació en llibertat, malgrat la guerra, en les escoles del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU).

Parlant dels records de les mares, he d’agrair profundament a Adelina Inglés Roca, psicopedagoga jubilada, que hagi volgut compartir un document excepcional degut a l’excel·lent memòria de la seva mare Adelina Roca Pons.

Adelina Roca Pons, nascuda a Barcelona l’any 1926, al carrer Progrés prop de la plaça del Diamant va anar l’any 1937 a una escola del CENU del carrer Provença, que abans havia estat un col·legi de monges, sembla que es deia “Lina Odena” i que tenia un hort.

Les vivències a l’escola d’aquella nena de deu anys foren tan positives i fortes que més de vuitanta anys més tard encara recorda i canta amb entusiasme l’himne del CENU.




El Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) fou una institució que va ser creada el 27 de juliol de 1936 a Barcelona, quan s’havia produït el cop d’estat franquista i justament va sorgir a partir de la revolució social que va seguir a l'ofegament de la rebel·lió militar. El seu objectiu era organitzar el nou règim docent i qui va impulsar el projecte va ser el seu primer president Joan Puig i Elias.

Es va crear una escola nova, gratuïta, única, laica, amb coeducació i en llengua catalana, inspirada en els principis racionalistes del treball i la fraternitat, per tal d’assegurar que es pogués arribar des de l'escola primària als estudis més superiors segons la capacitat. Va haver-hi canvis en la legislació perquè l’objectiu era un Pla General d'Ensenyament amb aspectes molt innovadors com el plantejament d'un cicle comú d'estudis obligatoris unificat des de l'escola bressol, la relació de l'ensenyament primari i secundari, una solida formació humanística en tots els estudis universitaris inclosos els tècnics, la integració de l’alumnat amb necessitats especials, la cura dels aspectes psicopedagògics i d'orientació professional... El criteri fonamental era evitar tot perill de segregació i de fractura social. Es promou generalitzar l'ensenyament renovat, inspirat en l'Institut Rousseau de Ginebra i aportacions de Montessori, Freinet i Decroly, ja que es tracta de reemplaçar l'ensenyament tradicional, autoritari per una pràctica docent activa, interactiva, social i més amena en aplicar els principis de la psicologia del desenvolupament. Es tractava de fer una revolució social basada en canvis pedagògics.



Quan es parla d’alternatives escolars, tinc la sensació que es parla prou de Ferrer i Guàrdia i l’ “Escola Moderna” i que, en canvi, resta oblidada la figura de Joan Puig Elias (1898-1972) que va ser promotor i president del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU). De fet, el mestre Joan Puig Elies es pot considerar un continuador de Ferrer i Guàrdia perquè la seva pedagogia posava la criatura al centre de l’ensenyament, educava raó i sentiments i tenia sempre present el contacte amb la natura.

Afiliat a la CNT des de la seva joventut, va presidir a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'intel·lectuals i Professionals Liberals de Barcelona. Va ocupar diversos càrrecs a l’ajuntament i al Ministerio de Instrucción Pública y Sanidad i va col·laborar en revistes i llibres.

Dissolt del CENU per la victòria franquista, Joan Puig i Elias va haver d'exiliar-se a França on va ser internat en diversos camps de concentració. A França va col·laborar amb la Resistència. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tot el país. El 1952 s'embarcà cap a Amèrica i, després d'un temps a Venezuela, s'instal·là a Porto Alegre (Brasil) per continuar amb l'ensenyament.




Mercè Otero-Vidal Professora jubilada i activista feminista


462 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo