D’entrada, vinculo Pegasus al relat mitològic de com Perseu, gràcies al cavall alat Pegàs, va salvar Andròmeda igual com sant Jordi va salvar la princesa. Trobar-la relació del cavall alat amb l’escàndol de les escoltes pot semblar més rebuscat, però suggereixo que potser el punt comú és la rapidesa de desplaçament de Pegàs igual a la rapidesa com s’escampen les notícies, fakes o no, i evidentment Pegàs no podia passar desapercebut i avui res no s’escapa al control de dades i missatges de les tecnologies de la comunicació. Potser quedaria la incògnita de no saber quina donzella calia salvar.
Totes les innovacions, ràpides i incontrolables, a partir del telèfon em porten a fer un petit recorregut pels telèfons de la meva vida. En primer lloc, el telèfon de paret al passadís de casa va aparèixer cap a l’any 60 i tinc la sensació que no va ser ben acollit per la família i que es feia servir poc.
A la meva adolescència vaig fer servir molt les cabines telefòniques i en tinc un bon record. Per a mi tenien una funció tranquil·litzadora i era sempre una agradable sorpresa sentir una veu amiga per l’auricular. Segons a quines hores i en segons quins llocs havies de fer cua per a fer la trucada i calia que portessis suficients monedes perquè no es tallés la comunicació en el moment més interessant. Sobre aquestes cabines que eren com casetes de vidre tancades se’n va fer l’any 1972 una pel·lícula molt inquietant, que va tenir molt èxit i que oferia interpretacions per a tots els gustos.
Aquesta cabina de la fotografia, ja d’un altre disseny, encara resisteix però enguany la Telefònica retirarà les 15.000 que queden perquè han deixat de ser un servei universal obligatori. Quan vaig fer la foto, no em va semblar prudent comprovar si funcionava sota el pes de tanta pintada i tant vandalisme.
Està clar que els mòbils han estat la causa del desús de les cabines i sembla lògic que també hagin caigut en desús els telèfons fixos a les cases. Dades del 2006 ja deien que el nombre de línies de mòbil havia superat el nombre d’habitants a Espanya. De tota manera m’ha sorprès veure en alguns carrers de Barcelona quantitat de fils telefònics formant un garbuix inexplicable i que diu molt a favor del personal que instal·la línies telefòniques i soluciona avaries perquè sembla impossible que puguin treballar amb aquests embolics de fils.
Fins aquí una espècie d’introducció per a arribar a parlar de dues dones que tenen una gran importància en aquest camp de la telefonia mòbil i del control de les comunicacions.
Cronològicament cal recordar primer Hedy Lamarr (1914–2000) nascuda Hedwig Eva Maria Kiesler a Àustria i que va ser inventora, actriu i productora als Estats Units. La bellesa de Hedy Lamarr com a actriu durant molt temps va eclipsar la seva importància com a inventora i ha estat últimament que s’ha reivindicat en aquest sentit. Hedy Lamarr no tenia una formació acadèmica i com a autodidacta treballava en el seu temps lliure en diverses aficions i invents.
L’any 1942, durant la Guerra Mundial Hedy Lamarr va registrar, juntament amb George Antheil, la patent d'un sistema secret de transmissions de ràdio que permetia guiar per radiofreqüència els torpedes de les forces navals aliades, fent impossible la detecció per l'enemic de l'atac submarí. Aquesta patent l’any 1985 la Comissió Federal de Comunicacions la va posar a disposició del públic. A partir d’aquest moment es va fer servir als sistemes de posicionament per satèl·lits com el GPS, els enllaços xifrats militars, les comunicacions de la llançadora espacial amb la Terra i per empreses que fabriquen des de telèfons mòbils fins a sistemes de xarxa sense fils (Wi-Fi).
Una altra gran inventora pràcticament desconeguda en l’àmbit de la ciència i de la tecnologia és Randice-Lisa Altschul (1960), una estatunidenca que va començar molt jove creant jocs i joguines, però que el seu gran invent fou un mòbil barat, d’un sol ús i reciclable que, de fet, es va convertir en el primer mòbil amb targeta de prepagament, Phone-Card-Phone i que va ser considerat el Producte de l’Any el 2002.
Randice-Lisa Altschul, des de que va crear la seva empresa Dieceland l’any 1985, té patentats més de 250 projectes a tot el món i de tot tipus, fins i tot proves per a la diabetis i fàrmacs per als càncers de mama i d’ovari.
I per acabar amb llibres, Alschul també és coautora amb Katheleen Sahputis de la novel·la Sorry, You Can't Enter Heaven (2008).
I aquí acaba aquest ràpid recorregut pels telèfons que ha començat sota l’ombra de Pegasus.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista