Ja estem en la fase en què per franges horàries es pot sortir a fer una passejada amb condicions que, pel que sembla, no es compleixen de manera generalitzada, però anem fent. I les fases de desconfinament van per territoris i també es va passant d’una a l’altra de manera completa o a mitges tintes.
En aquest context cal donar protagonisme a les criatures, preadolescents i adolescents. Què ha suposat per a aquests col·lectius un confinament estricte? Ha estat una situació nova per a les unitats de convivència, que tradicionalment se’n diuen famílies en tota la seva diversitat, que han passat de coincidir podríem dir, en alguns casos, gairebé accidentalment a haver de conviure dia i nit amb totes les seves conseqüències. Algunes d’aquestes conseqüències han sortit a llum com el problema de les condicions d’habitatge, els problemes alimentaris provocats per la crisi econòmica que va fer que als centres escolars s’haguessin de repartir targetes de menjador per a l’alumnat que ho necessitava, la manca d’accés a mitjans per a poder seguir el teletreball proposat pels centres i molts altres, segons les particulars circumstàncies.
Sabem, per desgràcia, que en el confinament els casos de violència masclista han augmentat segons les estadístiques i aquesta dada és indiscutible i ha estat àmpliament destacada pels mitjans de comunicació i pels grups feministes que han estat amatents i han forçat les institucions a prendre mesures dins dels límits que la situació de crisi permet. I dins d’aquesta violència hem d’incloure les criatures, fills i filles, que n’han estat també víctimes o testimonis directes.
El moviment LGTBI , destaca què ha passat i pot estar passant amb criatures i adolescents LGTBI que han hagut de tancar-se a l’armari perquè en el seu ambient familiar i proper no han pogut manifestar-se com a tals. Aquestes situacions es van posar de manifest concretament a les I Jornadas digitales de AMPGYL a les quals vaig poder assistir.
Hi ha les criatures que, amb tantes consignes, han agafat por i que no volen sortir de casa amb les derivades psicològiques consegüents. Aquesta situació em fa pensar en els hikikomori adolescents i adults joves que es veuen aclaparats per la societat japonesa i se senten incapaços de complir els rols socials que s'esperen d'ells, reaccionant amb un aïllament social. Els hikikomori sovint refusen abandonar la casa i pot ser que es tanquin en una habitació durant mesos o fins i tot anys. El terme va ser creat el 1998.
Ara es comença a parlar, per a veure si es pot concretar, com serà la tornada als centres escolars en fase 2 segons sembla, primer per a l’alumnat que acaba o canvia de cicle i etapa, o, si es pot amb totes les mesures de seguretat per a tot el conjunt. El problema urgent és decidir com acaba aquest curs, però el més important és com comença el proper curs. Els factors, les variables que es fan servir, no són ben bé iguals pel que fa a Sanitat i a Educació, perquè la veritat és que no és gens fàcil. I a més a més, no es pot oblidar que la comunitat educativa implica tota la societat: les famílies, el professorat en tota la seva diversitat , els ens locals, el personal d’educació no reglada com els esplais i el propi alumnat. Com es dona veu i s’escolta tot el conjunt? Ja se sap que la urgència i la importància sovint no coincideixen. És evident que cal repartir responsabilitats, perquè la nostra societat o no s’ha plantejat per què serveix l’escola o no tothom té la mateixa opinió.
Però no volia anar tan lluny, avui només volia destacar que el confinament ha estat i és dur per a la infància i l’adolescència en general i que per a alguns sectors és més que dur perquè se sap que, la casa, la suposada llar, no és un lloc amable, segur i acollidor com hauria de ser, però és que també se sap que l’escola, amb el fenomen del bullying i altres discriminacions, tampoc no és un lloc amable, segur i acollidor per a totes les criatures i adolescents.
La conclusió, una vegada més, és que els canvis provocats pel desconfinament han de ser estructurals i que no es tracta de tornar a la normalitat sinó de fer possible una altra realitat que superi les injustícies de la normalitat pre-COVID19 i on els drets de la infància, la ciutadania futura, siguin contemplats.
Mercè Otero Vidal
Professora jubilada, activista feminista