Estem molt contentes i agraïdes, però tenim un problema degut a l’èxit de donacions al Centre de Documentació i haurem de plantejar-nos de fer un protocol que és el que es fa ara quan s’ha de reglamentar qualsevol cosa. Tot i així, la veritat és que algunes donacions aporten sorpreses molt interessants i agradables com, per exemple, trobar-nos la novel·la Un colegio de muñecas de Pilar Sepúlveda, d’Ediciones Hymsa de Barcelona, publicat per primera vegada el 1943 i que el 1955 anava per la quarta edició.
Hem tingut la sort que, gràcies a la donació de les germanes Goula que els havien conservat al llarg dels anys, ens han arribat alguns llibres d’aquests que van formar part de les lectures que vàrem fer quan érem nenes als anys cinquanta del segle passat i que són significatius de la formació o potser hauríem de dir de la deformació que vàrem patir les nenes sota el franquisme. He decidit parlar d’aquesta novel·la perquè jo l’havia llegida en el seu moment i és molt paradigmàtica pel que he pogut veure fent una mica de recerca al respecte i surt a totes les llistes de llibres classificats com a llibres de nenes, aquest concretament per a nenes de 8 a 12 anys.
Ana Diaz-Plaja Taboada va presentar la seva tesi doctoral el 2008 a la UB sobre Claves de análisis de las novelas para niñas: valoración histórica y literaria. He fet una “relectura” ràpida d’Un colegio de muñecas, però els meus comentaris segueixen la tesi citada. És interessant la barreja del tema escolar amb el protagonisme de les joguines, de manera que l’escola de joguina es confon amb la realitat. Té una estructura una mica teatral, perquè a estones parlen les nines: Elisita, Sofía, Rosita, Adela, Merceditas i Maruja. Aquestes nenes/nines estan ben caracteritzades al costat de les monges i el jardiner. L’escenari és un internat de nenes de bona família. Al llarg de deu capítols va passant la vida al col·legi: a la classe, a l’esbarjo, el dia de visites, els càstigs, el passeig, la classe de cuina, l’aparició d’un fantasma, una funció i el final de curs. Els valors morals no són explícits, la religió està sempre present i també el respecte per l’autoritat i, per contrast, hi ha una certa exaltació de les entremaliadures innocents.
Hi ha un altre estudi, de fet un projecte d’innovació, de la Universidad de Zaragoza del curs 2016-2017 sobre Las novelas colegiales femeninas desde la perspectiva de 'género', coordinat per Fermín Ezpeleta, on l’alumnat analitza deu novel·les de l’estil d’Un colegio de muñecas. Es tracta de veure la representació de les nenes dins la institució educativa en un moment històric concret i s’arriba a una conclusió força curiosa: (...) a pesar del encorsetamiento del mundo narrado, estas novelitas filtran detalles relacionados con la liberación y la emancipación profesional de la mujer.
Sento no poder presentar-vos l’autora Pilar Sepúlveda, perquè no he trobat informació i no s’ha de confondre amb María Sepúlveda que també fou escriptora de novel·les roses important en el període del 1920 al 1948. Per la dedicatòria que encapçala el llibre Un colegio de muñecas sabem que tenia unes nebodes: Carmen, Paloma, Piedad, Teresa i María José i al final del llibre promet una continuació, com una segona part, La muñecas en vacaciones que efectivament va sortir publicada a la mateixa editorial.
En canvi, Mercè Llimona (1914-1997) la il·lustradora de la novel·la sí que és ben coneguda. Pertanyia a una família amb tradició artística i l'ambient familiar va influir decisivament en la seva vocació i en la de la seva germana Núria que també es va dedicar a la pintura.
Va estudiar a l’Escola de Llotja mentre feia de professora de dibuix a la Mútua Escolar Blanquerna i aviat il·lustrà contes en un primer moment amb influència de Lola Anglada i Junceda. Després de la guerra començà la seva relació amb les editorials Juventud i Hymsa, amb una prolífica producció de llibres infantils. A partir dels anys 70 estilitzà les figures dels seus dibuixos per adaptar-se als nous temps i a la malaltia que patia. També va escriure un parell de llibres de memòries i el titulat No m'oblidis: Diari d'una col·legiada, el tenim al Centre de Documentació.
El que he de dir per acabar és que jo vaig tenir la sort de jugar amb un col·legi de nines molt gran i molt maco que tenia fins i tot llum i, si no recordo malament, a la paret del fons a banda i banda de la pissarra hi havia un quartet amb el lavabo i un altre amb el piano. Per molt que he mirat per internet no he trobat cap foto que em recordés aquell col·legi i és una llàstima. No sabria dir si va influir en la meva vocació com a professora, o potser sí que va reforçar-me en aquesta direcció. Una vegada més, he d’agrair-ho a la meva mare i a la meva àvia que eren unes reines d’Orient esplèndides fent regals.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista