Després de tant parlar de mascaretes, ara resulta que la paraula no està encara al diccionari o sigui que ens hem d’espavilar a introduir-la i us demano que la voteu com a neologisme de l’any 2020:
De fet, en català, teníem la paraula “careta” i “màscara” provindria segons una teoria de l’àrab passat a l’italià “maschera”. El neologisme “mascareta”, per una banda, sembla un diminutiu de “màscara” i, per una altra, sembla incorporar la “careta” originària.
Popularment les caretes, les màscares, al costat de la disfressa, fins ara juguen un paper clau en aquest joc anònim de les rues de Carnestoltes en què tot està permès perquè ningú no sap qui és qui.
L'ús de les màscares es remunta a l’antiguitat. Els grecs les utilitzaven en les Festes Dionisíaques, els romans durant les Lupercals i les Saturnals i, a més, en les representacions teatrals. Les màscares eren una espècie de casc que cobria totalment el cap i, a més de les faccions de la cara, tenia cabells, orelles i barba, i van ser els grecs els primers a usar-les en els seves representacions teatrals per tal que els actors es poguessin identificar amb els personatge que representaven i fer ressonar la veu.
De fet, en moltes cultures les màscares es fan servir en funcions rituals, socials i religioses per a representar esperits dels avantpassats, herois mitològics i també els esperits animals.
En obres del teatre ja hem citat el seu ús a l’antiguitat clàssica grecoromana i les màscares són també una característica que defineix el teatre de Noh al Japó.
En els espectacles actuals, les màscares de làtex es fan servir en el cinema com a part d'elaborats maquillatges dels personatges que volen imitar un individu. També n’utilitzen els lluitadors professionals. La «màscara viva» és un motlle de guix d'un rostre, usat com a model per a realitzar una pintura o una escultura.
Les mascaretes que fem servir com a protecció de la COVID19 estarien en el grup de màscares protectores que tenen diverses funcions en ambients professionals perillosos com les ulleres, cascs i viseres.
Dins de la categoria de màscara hi entren també les màscares “vergonyoses” que s’utilitzen per a la humiliació pública. I potser encara és de record popular “les orelles de burro” col·locades com a càstig a l’alumnat.
Pel que fa a l’ús de les mascaretes protectores que fem actualment de manera obligatòria, ja vàrem parlar, en un altra entrada del bloc, dels inconvenients que suposen per a la comunicació, però podem afegir que s’ha convertit en una demostració simbòlica de bona ciutadania, que, si s’han de pagar, plantegen problemes econòmics personals i familiars, que donen poder a l’autoritat sancionadora, que deixen sense efecte les polítiques prèvies contra l’ocultació del rostre en les manifestacions... i que han entrat en el món de la moda...
I ara comparteixo un parell de relacions, connexions personals que faig a partir de les mascaretes.
El mercat el meu barri és el “Mercat del Ninot” i resulta, com moltes ja deveu saber, que el nom li ve d’un mascaró de proa que és la figura decorativa generalment tallada en fusta i ornamentada o pintada que es troba a la proa, sota el bauprès d'un vaixell i serveix per a identificar-lo. La tradició diu que la filla d'una taverna molt popular es va prometre amb un noi de la Barceloneta i li va cridar l’atenció el ninot que hi a la proa del seu vell vaixell i va demanar salvar el ninot del foc i el varen col·locar a la façana de la taverna propera al mercat. El mercat, malgrat haver tingut en diferents èpoques el nom oficial de “El Porvenir”, sempre ha conservat fins a l’actualitat el nom de "Mercat del Ninot”. L'autèntic mascaró de proa que va donar al mercat el seu nom popular, es conserva actualment al museu marítim de les Drassanes.
I per últim, les meves relacions literàries amb les màscares són un parell de llibres que tenen “màscara” en el títol i que van resultar ser unes lectures molt importants per a mi, ara fa ja cinquanta anys i que encara recordo.
Un és La máscara de Apolo de Mary Renault que és una obra que serveix per a explicar l’Atenes clàssica del segle IV amb les seves vinculacions amb la Magna Grècia a través de la recreació de personatges històrics essencials en la nostra cultura. A la Biblioteca en tenim dos exemplars.
L’altre és Confesiones de una màscara de Yukio Mishima, gran escriptor japonès, excèntric, homosexual i nacionalista molt interessant que es va sacrificar segons el ritual del seppuku justament ara fa cinquanta anys davant dels seus seguidors. Marguerite Yourcenar li va dedicar un estudi Mishima o la visión del vacio. A la biblioteca tenim el llibre en original francès, donació d’Antònia Pallach, Mishima ou la vision du vide.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista