Aquesta vegada el text que us ofereixo és molt testimonial i sospito que aquest potser no és el lloc adient, però...
Aquest any per Tots Sants, amb el tancament perimetral, no hem anat a Igualada, al cementiri vell on reposen la iaia i la mama. De fet, mai hi hem anat per Tots Sants, preferim anar-hi en una altra època de l’any quan ho hi ha tanta concurrència.
Aprofito per dir que el cementiri vell d’Igualada és un espai monumental a tenir en compte, de la mateixa manera que també mereix una visita el cementiri nou que és obra dels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós.
Està clar que, per ara, no hi anirem i no hi portarem flors ni naturals ni artificials... aleshores, per compensar, curiosament, el meu record s’ha materialitzat en “visitar” els arbres vinculats a la vida de la mare.
He de confessar que la culpa, millor dit, la idea aquesta dels arbres, la tenen, una vegada més, les meves companyes, professores jubilades de l’institut, amb qui comparteixo un xat molt enriquidor. Fa un parell de dies, una d’elles ens va fer arribar un enllaç perquè poguéssim consultar la biodiversitat del barri de Barcelona on vivíem i jo em vaig fixar en els arbres. Les últimes dades diuen que als carrers de Barcelona hi ha plantats 155.541 arbres de 128 espècies i que els més nombrosos són els plàtans i els lledoners.
Ara, que ja coneixeu el context, em puc centrar en els arbres de la mare.
L’any 1979, la mare, Rosa Vidal Puiggròs, escrivia a la revista de l’AVVEE (Associació de Veïns i Veïnes de l’Esquerra de l’Eixample):
El meu carrer té una font, és una font de carrer, ni té cap estàtua ni cap motiu artístic. És una font com moltes, és de ferro, com quadrada la part de baix i a sobre com una columna i al final una atzavara… de ferro, eh?
El meu carrer té arbres verds i frondosos es nota que tenen per amiga la font que els regala aigua abundosa. Fa calor i és agradable l’ombra fresca dels plàtans. 
El text fa referència al plàtan del xamfrà dels carrers Villarroel amb Consell de Cent (Besós/muntanya) que encara resisteix i la font també, però amb un altre format més senzill, sense la columna amb l’atzavara al cim que era un model de l’any 1879 que sembla que encara es pot veure en algun altre barri de Barcelona.
L’any 2006 continuava escrivint a la revista:
Han començat les obres de remodelació de l´avinguda de Roma i el primer que han fet ha estat treure els pins, les palmeres (o margallons?), arbres que ens havien fet companyia, dia a dia, durant molts anys, amics fidels, en podríem dir. Entre ells hi havia l´arbre de l´Associació, que representava part de la nostra història. (…) quan les circumstàncies començaren a canviar, l'any 1977, es va promoure el Congrés de Cultura Catalana i el barri hi va participar i, com a cloenda dels actes que es van celebrar, es va plantar un arbre, l´arbre que estava a la cantonada d´avinguda de Roma amb Urgell (costat Besós/muntanya) i que era una Tipuana, amb les seves flors grogues, i que feia ombra a una placa de ceràmica amb un text que deia: Congrés de Cultura Catalana. Esquerra de l´Eixampla (sic). 1977. Aquest és l´arbre que ha desaparegut. 
Aquest arbre, un tipus d’acàcia, va estar desaparegut tot el temps de les obres, però, en acabar-se, la sorpresa agradable és que Parcs i Jardins l’havia conservat i el van tornar a plantar amb la placa que l’acompanyava. Avui l’arbre és viu i esponerós, però la que ha quedat completament amagada entre mig de la fullaraca és la inscripció, cosa que simbòlicament també fa pensar.
I, si penso que escric en un bloc d’una biblioteca, em sap greu acabar sense unes notes literàries. Recordo que Víctor Mora té una novel·la amb el títol Els plàtans de Barcelona. Però sobretot recordo que per parlar de flors i arbres l’obra de Mercè Rodoreda és d’una riquesa immensa i suggerent i torbadora: Viatges i flors, Jardí vora el mar, El carrer de les Camèlies, La mort i la primavera...
Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista