No sé què passarà amb els llibres. Umberto Eco aconsella que no els llencem perquè si hi ha una apagada general encara ens faran servei. Quan veig piles de llibres al costat dels contenidors, he de vèncer la temptació d’aturar-me i reconec que alguna vegada n’he salvat algun. Dic “salvar” perquè el record de Farenheit 451 sempre està present així com el de realitats històriques que són massa semblants a la distòpia.
Parlant de piles de llibres, a casa, com que ja estan plenes les prestatgeries, els vaig deixant fent munts i n’hi ha per tot arreu des del rebedor a l’habitació passant pel despatx, el menjador i el distribuïdor i també n’hi ha al traster. No tots són meus, molts són herència de pisos que he buidat, de gent estimada que ha anat desapareixent i, per una altra banda, he de vetllar els de préstec que he de tornar i a vegades se m’eternitzen abans no els llegeixo.
Confesso que tinc llibres repetits, perquè no recordo que els he comprat i els torno a comprar. Això vol dir que no els he llegit o que els he perdut de vista perquè s’han quedat amagats entremig dels altres, però també vol dir que m’interessen molt i que, quan els torno a veure a la botiga, per si de cas els torno a comprar. També tinc llibres repetits perquè me’ls han regalat i no he gosat dir que ja els tenia i els guardo per si tinc l’oportunitat de tornar-los a regalar vigilant que no sigui a la mateixa persona i s’entén que, si estant dedicats, aleshores ja no hi ha res a fer.
Ara us mostro alguna de les piles de llibres que us deia. M’adono que tenen un tipus d’ordre. Se n’ha parlar molt de la manera d’ordenar i classificar els llibres: hi ha els sistemes professionals de biblioteca, però també s’han fet altres propostes i per això em va agradar molt les alternatives que dóna el llibre de Roberto Calasso, Com ordenar una Biblioteca, publicat per Anagrama.
Miro la primera pila de llibres i, tal com he dit, m’adono que són llibres que esperen ser llegits amb urgència perquè me n’han demanat l’opinió, per exemple, el llibre d’Amia Srinivasan, El derecho al sexo. Feminismo en el siglo XXI (Anagrama) que requereix una lectura acurada pel seu contingut ideològic i que està just a sobre del de Margaret Atwood, L’assassí cec (Quaderns Crema) que segur que és inquietant com diu la contraportada i tampoc no se’n pot fer una lectura ràpida.
Si em miro una altra pila trobo que són llibres vells, potser seria millor qualificar-los d’antics, dels quals m’agradaria dir-ne alguna cosa, perquè mereixen formar part d’una genealogia de lectures de dones, ara oblidada. Bé no és veritat això que acabo de dir de genealogia oblidada, perquè justament a dalt de tot de la pila hi ha L’etern femení de Llucieta Canyà que és una autora ben coneguda per les companyes de La Bisbal que és el lloc on va néixer l’any 1901. En una trobada recent amb les feministes de La Bisbal em vaig mig comprometre’m a fer una lectura actual d’aquesta controvertida escriptora. Afegeixo que el llibre està dedicat a Francesca Bonnemaison i justament s’acaba de celebrar l’any Francesca Bonnemaison en el 150 aniversari del seu naixement .
En aquesta pila també treu el nas un llibre que és una veritable joia, Las escritoras españolas (Labor, 1930) de Margarita Nelken. És un llibre que he consultat, però no he llegit mai sencer com un tot i això cal fer-ho. Potser s’ha parlat més de la intervenció política de la Nelken i no s’ha tingut en compte tota la seva producció cultural.
Passo a una altra pila que, si me la miro bé, en podria dir la de les dèries, perquè hi ha llibres dels temes que m’enganxen sempre com és la educació/coeducació, els mateixos llibres, les llibreries i les biblioteques i la història i recreació de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana. A sobre de tot hi ha el llibre Matrix de Lauren Groof que és sens dubte un llibre excel·lent que recrea la potent figura reivindicativa de Marie de France (1160-1215). El que em sap greu és que el títol que li és molt escaient de “mare” i “matriu” hagi quedat vinculat a la pel·lícula (1999) d’acció i ciència ficció i evidentment no té res a veure. Cal vigilar això dels títols.
Encara trobo un altre munt que veig que està encapçalat per un llibre rar que hem tingut sort que l’hagi traduït Ce Santiago i l’hagi posat a l’abast una editorial de nom molt suggeridor “La navaja suiza”. Es tracta de Tierra virgen y otros relatos d’una autora Mary Chavelita Dunne (1839-1945), que s’amaga sota el pseudònim de George Egerton. La casualitat fa que estigui a la mateixa pila que Entre els actes de Virginia Woolf (1882-1941) i, d’entrada, mirant la cronologia, penso si les dues autores podien haver coincidit. De fet, el llibre de Virginia Woolf és l´últim que va escriure segurament sense saber que seria l’últim. La traducció de Marta Pera i l’edició acurada de Cal Carré fan que pensi que potser s’haurà d’esperar poc per a ser llegit.
I sobre la tauleta de nit, al costat del paquet de kleenex, del vas d’aigua i del pastiller setmanal un llibre de Victoria Lomasko, Altres Rússies, el primer, traduït per Marta Nin i d’edicions Godall. Està on està perquè sembla un llibre fàcil per a quan ja te’n vas a descansar. Et sembla que serà fàcil de llegir i de seguir amb totes les il·lustracions que hi ha, però la veritat és que és un llibre reivindicatiu de les realitats plurals i diferents que hi ha a la dita Rússia i fa pensar i fins i tot fa patir molt si es té en compte la situació de guerra que estan vivint ara el poble rus i el poble ucraïnès. Hi ha una perspectiva d’uns quinze anys perquè els seus reportatges són del 2008 al 2016, però justament el pas el temps ha jugat a la contra a Rússia i moltes coses ja estaven anunciades. El premi “Veu lliure” que el PEN Català va concedir a Victoria Lomasko reconeixia la seva vàlua i compromís.
Ja veieu que m’esperen molts llibres interessants... a veure si me’n surto de llegir-los tots...
Mercè Otero-Vidal Professora jubilada i activista feminista