Fa dos anys, vàrem quedar sorpreses, algunes fins i tot enlluernades, amb la publicació de Permagel, primera novel·la d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978), autora d’una desena de poemaris, tots ells premiats. Aquesta obra va obtenir un èxit fulgurant, fins ara se n’han venut 25000 exemplars, fou reconeguda amb el Premi Llibreter, entre d’altres, i ha estat traduïda a sis llengües. Va causar un gran impacte per la seva prosa atrevida, contundent i carregada de recursos que no amaguen l’expertesa poètica de l’autora.
Permagel és la primera entrega d’una trilogia la segona part de la qual és Boulder i que ha de ser completada amb Mamut. Les tres obres tenen com a protagonistes dones solitàries que han d’encaixar en un món que sempre els posa obstacles per a conservar els seus principis i la seva llibertat. Volen restar soles, però inevitablement ensopeguen amb una realitat que les fa partícips involuntàries del “fet social”. En una entrevista recent, Eva Baltasar afirmava que “la solitud és l’única manera de trobar-se amb una mateixa. Caldria que les criatures ho aprenguessin”.
Les protagonistes de les novel·les tenen trets en comú amb la seva autora. Ella també és una dona solitària, que ha viscut temporades en cases aïllades i sense llum al Berguedà. Estima la sensació de provisionalitat, odia l’acumulació d’objectes, afirma que totes les seves possessions caben en un parell de maletes. Té molt pocs llibres a casa i sent admiració per Rodoreda, per autors com Roth o Cheever i, en poesia, prefereix la generació del 27, especialment Salinas i Machado.
Boulder, com la seva predecessora, és breu, intensa. L’autora hi desplega un seguit d’imatges vistoses i potents, encloses en frases curtes i directes. El seu llenguatge abrupte i elaborat –aquesta és la tercera versió que Baltasar ha fet de l’obra– és un bon vehicle per a transmetre’ns la peculiar misantropia i la claustrofòbia vital de la protagonista. Fa servir paraules “transgressores” com vàries o demés. En aquesta obra no hi trobem el toc d’humor present a Permagel, una novel·la lluminosa, malgrat que tracta d’una suïcida contumaç, que en el fons té una perspectiva més amable.
La protagonista parla en primera persona, és anònima. “Boulder” és el sobrenom que li posa la seva amant perquè no li agrada el seu nom real. De tota manera, no apareix pràcticament en tot el text. En canvi, es fa referència diverses vegades a allò que significa, perquè és un nom parlant, ja que descriu les característiques de qui el porta. Designa “les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia, peces de món que van sobrar després de la creació, aïllades, exposades a tot” (p.28). A la protagonista li agraden els paisatges desolats, oberts, i poc habitats, que tenen una presència argumental important: l’illa de Chiloé (al sud de Xile), Islàndia, l’oceà. La coneixem quan s’embarca en un vaixell mercant per a treballar-hi com a cuinera, fa vida entre la seva cabina i la cuina i es relaciona mínimament amb la resta de la tripulació. De tant en tant, desembarca en algun port on es refugia en un bar per a menjar, beure i observar.
En una d’aquestes recalades coneix la Samsa, una geòloga islandesa que li causa un impacte radical i definitiu. Inicien una relació intensa, encesa, al començament amb trobades esporàdiques i més endavant s’instal·len a Reykjavík. Aquesta és la primera concessió que fa la Boulder, contravenint la seva essència vital.
És primordial en les obres de Baltasar la presència del joc sexual, descrit de manera ruda i explícita. El sexe i el que l’envolta és substancial en els seus personatges i de fet, al començament és el que determina la relació entre les dues protagonistes.
El modus vivendi de la Boulder a Islàndia ve a ser una reminiscència de la seva inclinació cap a la provisionalitat: es compra una camioneta i hi obre una foodtruck on ven les empanades que havia après a cuinar al Con Sud. Quan plega, es refugia a la taverna d’en Ragnar, el seu amic i interlocutor, on fuma i beu de manera compulsiva.
La línia argumental més rellevant i més interessant de la novel·la és el tractament de la maternitat. Quan porten vuit anys de relació, la Samsa planteja la seva voluntat de ser mare, cosa que no entrava en absolut en els plans de la Boulder, a la qual no agraden les criatures ni tot el que impliquen. “Ni un pas enrere: la maternitat és el tatuatge que et fixa i et numera la vida al braç, la taca que inhibeix la llibertat” (p.97).
Aquí es produeix la segona gran concessió de la protagonista: de nou, accepta una realitat no escollida que a més té un caràcter innegociable. En aquest punt apareix el concepte i la vivència que Baltasar té sobre allò que significa ser mare. Ella s’ha manifestat clarament en contra de la “construcció social de la maternitat” i afirma que es nega a “formar part de la classe social de les mares”.
La Boulder ha de participar forçosament en un seguit d’experiències, corresponents a les diferents etapes de l’infantament i de la criança de les quals se sent exclosa i que ella viu en certa manera com una agressió a les seves conviccions íntimes. És una acompanyant “necessària” de la Samsa en tot el procés, però no se’n sent gens partícip. Aquí hi ha una crítica punyent i mordaç dels negocis muntats entorn al fet maternal i de l’exercici ritual, gairebé litúrgic, que en fan moltes dones, amb una absència total d’esperit crític.
El camí cap a la maternitat òbviament comença amb la inseminació. En aquest punt l’autora reprodueix un fet viscut per ella mateixa: a la sala asèptica on, estirada en un llit, esperava rebre la transferència amb què s’havia d’engendrar una nova vida, veia una pantalla on es projectaven unes imatges cruentes de la BBC, amb morts i ferits.
L’embaràs de la Samsa transforma totalment no només la relació de la parella, sinó també la percepció que cadascuna d’elles té de l’altra. La Boulder és incapaç de reconèixer en aquella dona prenyada, que ella veu com a posseïda pel fet de la maternitat, la persona que era abans: “no sé on ha fugit, la toco i no la trobo”.
Se sent aliena, exclosa del procés que viu la seva companya i contempla tots els seus passos des de la distància. Sent rebuig per les classes de prepart, per les sessions d’aquagym: “Les classes m’incomoden molt (...) El pitjor són les mirades, la malla de complicitat (...) Hi ha un pes que dóna consistència a aquesta construcció, és la consciència de grup, de classe, gairebé de casta. Les escollides, totes amb el seu fruit centàuric encara inacabat a dins, i en segon terme els protectors, mena de lligam humà amb el món real, prescindible.” (p. 83).
La Samsa es focalitza en el seu embaràs i fa que la Boulder se senti accessòria: “la maternitat de la Samsa és exclusiva, no m’afecta, m’ha convertit en una exiliada”. Se sent utilitzada i incomunicada, fins i tot caducada. No vol ni pensar, és inútil i perillós. És d’idiota.
La Samsa vol parir a casa: un nou desacord. I la Boulder presencia l’infantament com una espectadora plena de recel: “Assisteixo a un acte temerari, és com a anar a robar joies en un museu o a alliberar el pres d’un furgó: hi ha tantes coses que poden sortir malament!” (p.90).
Un cop s’ha convertit en “mare subrogada”, la Boulder troba la manera d’incorporar la criatura al seu espai vital, sent una certa curiositat i tendresa cap a ella, malgrat que resta fidel al seu desig de no responsabilitzar-se de res ni de ningú i exerceix les tasques de cura en les poques escletxes en què la Samsa li ho permet: “La Samsa em crida. Deu voler la nena, la prova vivent del seu regnat.” (p.102).
Des del seu isolament, la Boulder contempla amb desdeny altres facetes de la maternitat, com els grups d’alletament: ”Riuen, alleten, mengen, es miren, es toquen, es comparen. Mugrons de totes les mides (...) llengüetes anhelants que els llepen i els exciten. Ara entenc per què la Samsa no se’n perd ni una, d’aquestes trobades. Són orgies. En tenen l’excés, la desmesura, la carn i el delit de la carn, que se sublima quan és compartit” (p.102).
La Boulder no pot compartir l’amor “desfermat i vinculant” que té la Samsa per la seva filla. Ha renunciat a la seva vida i ha convertit el fet de ser mare en una religió, basada en la jerarquia, que ho conté i ho explica tot. El distanciament d’aquesta persona que s’ha immolat en benefici del benestar d’un altre ésser és inevitable i la Boulder fa el recorregut necessari perquè l’apartament es materialitzi. “No crec en aquesta illa, ni en la felicitat, ni en la parella, ni en els fills ni en déu” (p. 118). Trobarà la manera d’allunyar-se d’aquesta realitat no volguda sense que això signifiqui renunciar del tot als vincles emocionals establerts.
Què és allò que fa de Boulder una obra remarcable i, si es vol, controvertida? A part dels aspectes formals, dels quals ja hem parlat, jo en destacaria el fet d’encarar i de posar en qüestió una sèrie de litúrgies i actituds associades a la maternitat que darrerament s’han posat en valor en contraposició a altres maneres d’exercir-la que no entenen la criança d’un infant com a una renúncia –encara que sigui temporal– a la llibertat i l’autonomia de les dones.
Coloma Jofre Bonet
Professora de secundària