Avui us parlaré de l’obra d’una autora que va fer una aparició fulgurant en la literatura catalana: Irene Solà (Malla, 1990). Com Eva Baltasar, publicà poesia abans que prosa, amb molt de reconeixement. Entre d’altres, va obtenir el Premi Amadeu Oller de Poesia. La seva primera novel·la, Els dics, fou guardonada amb el Premi Documenta 2017. Aquesta segona ha guanyat, que jo sàpiga, el 4t Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2019, el Premio Cálamo en la categoria “Otra mirada” i l’European Union Prize for Literature 2020. Les crítiques aparegudes en les publicacions especialitzades són un clam unànime d’elogi i d’admiració.
Solà és llicenciada en Belles Arts i ha fet un Màster en Literatura, Cinema i Cultura Audiovisual. La formació que té és important tenir-la en compte, ja que deixa una petjada en la seva manera d’escriure. Ella mateixa diu que les metodologies de l’art en la recerca i l’experimentació li serveixen a l’hora d’elaborar les seves històries, que són traçades amb un procediment similar al de l’art conceptual.
Canto jo... és una novel·la plena de llum i de vitalitat, una explosió de talent narratiu. El primer que sobta, potser, és el seu títol, que no vol dir altra cosa que les paraules, amb el seu poder màgic, tot ho poden moure. Efectivament, aquesta obra desplega un joc verbal brutal i desfermat. El llenguatge no n’és un mer instrument, és un dels seus protagonistes. Es tracta d’una novel·la polifònica que dona veu a diversos personatges que no són sempre persones, sinó que poden ser diferents elements de la natura, animals, esperits... Cadascuna d’aquestes veus ens parla des de la seva pròpia perspectiva i descriu el món segons el veu. L’autora ha fet una feina ingent d’investigació i d’experimentació lingüística: fa parlar núvols, dones, homes, bolets, un cabirol... i cadascú té el seu propi to narratiu i transmet la realitat tal com la percep i l’entén. Per exemple, quan parla el cabirol no descriu els colors del seu voltant, perquè resulta que els cabirols no diferencien els colors.
La recerca lingüística és tan acurada que es reflecteix ens els registres que fan servir els diversos personatges, que parlen un català diferent segons el seu origen. Trobem modismes propis del Vallespir, de la parla de Camprodon, bruixes que utilitzen expressions manllevades dels manuscrits que ha consultat l’autora. Hi ha un capítol narrat en castellà, que dona veu a una nena republicana real que es deia Alicia. Els registres de llengua diferents responen a maneres diferents d’anomenar el món.
Igualment, la novel·la conté formats distints, com el vers o el dibuix, maneres diverses de transmetre una realitat. L’experimentació formal és constant i sorprenent.
La novel·la se situa en una zona muntanyosa fronterera, entre Camprodon i Prats de Molló. L’argument –si és que n’hi ha un- gira entorn a dues morts tràgiques a la muntanya i al complex teixit que les embolcalla. L’autora va estirant els múltiples fils d’aquest teixit, en una experimentació estilística constant, amarada d’una força lírica i d’un dinamisme que no ens deixen de sorprendre i de commoure.
El relat consisteix a agafar un tros de món i explicar-lo des de tantes perspectives com sigui possible, reflectir-hi les distintes maneres de viure, d’entendre i d’explicar, a través d’una mirada genuïna i d’una tècnica precisa.
Els temes que s’hi tracten són eterns i apassionants: la veritat i la ficció, la història i la llegenda, la vida i la mort, fetes literatura. Irene Solà sent un gran interès per les llegendes i el folklore, que molts cops narren fets històrics. En una entrevista, explica que va sentir la necessitat de conèixer les “nostres” històries, tant les màgiques com les que han passat i reflexiona “t’adones que els territoris són recoberts d’històries molt diverses. I al llibre em poso a pensar en totes aquestes capes, tots aquests rastres de cargol transparents, que són les històries que van passant i que acumula un territori. De tots els qui hi han passat i tots els qui hi han viscut”. Al mateix temps, qüestiona com s’expliquen els relats, qui ens els explica, “a qui pertanyen, quin poder té qui explica una història sobre qui hi és explicat a dins”.
Aquesta darrera reflexió és molt adient perquè unes de les protagonistes de la novel·la són les bruixes i les dones d’aigua, éssers llegendaris que sempre ens han estat narrats des d’una perspectiva masculina androcèntrica. L’autora s’ha endinsat en els processos judicials reals que varen sofrir algunes dones acusades de bruixeria i ressalta que ens han estat descrites pels mateixos que les varen condemnar: “hi havia una intenció terrible d’exterminar maneres de mirar, de fer, de ser, amb un biaix de gènere clar”. Al mateix temps, s’ha proposat “revertir o ironitzar, des d’una perspectiva contemporània” la imatge d’odi envers elles reflectida en l’imaginari col·lectiu.
A Canto jo... hi trobem un joc de tels superposats de tot el que ha anat passant per les muntanyes: hi ha la història de l’exèrcit republicà en retirada, la de les famílies que hi viuen i hi han viscut, les llegendes, els fenòmens naturals... La mort hi és molt present, narrada amb un punt de distanciament irònic. Forma part de la “crueltat optimista” de la natura, si és possible aquest oxímoron. Solà escriu des del convenciment que “la natura té una certa moralitat sense justícia on tot tira endavant”.
El crític Andreu Gomila sosté que s’ha de llegir aquesta novel·la per tres raons: les veus, que es despleguen en un “collage sensacional”, la prosa, un regal que fa que creguem que hi ha una altra manera d’escriure i la bellesa que trobem en cada pàgina. Jo hi afegiria la perspectiva feminista que Irene Solà hi desplega en la seva manera de mirar el món i d’explicar-nos-el.
Per acabar, us puc assegurar que la Irene Solà en persona desprèn la mateixa llum i vitalitat que trobem als seus escrits. Va assistir a una sessió dels Cafès literaris de la Casa Orlandai on ens va regalar una xerrada sobre Canto jo i la muntanya balla. Si encara teniu curiositat per comprovar-ho i saber-ne més, aquí us en deixo l’enllaç: https://orlandailiteraris.wordpress.com/2019/12/23/irene-sola/
Coloma Jofre Bonet