Abans d'ahir, dia de santa Jordina 2020, malgrat les circumstàncies tan adverses del confinament, vàrem seguir la tradició i vàrem comprar llibres o parlar de llibres i comprar roses o fer roses de paper per a les persones estimades, conegudes i saludades.
En la nostra “normalitat” anormal sempre se’ns queden fora de pantalla aspectes de la vida importants i que ens fan conscients de la parcialitat de les nostres visions de la realitat. I he dit visions perquè justament es tracta de recordar les persones cegues i el fet de la ceguesa. Avui, en obrir la premsa he trobat una notícia sobre l’aportació de l’ONCE a fer arribar llibres i materials necessaris a les persones cegues, sobretot material escolar per a les criatures amb aquesta dificultat afegida, tal com explica la notícia en qüestió.
Aquests dies de confinament en què sembla que el temps s’hagi aturat, el passat ocupa una part important del nostre pensament i aleshores “veig” la M. Mercè i l’Eduard, alumnes amb ceguesa que vaig tenir a classe a l’institut “Santa Eulàlia” de L’Hospitalet de Llobregat.
Avui han canviat molt les coses amb la tecnologia, però entre les piles de papers de la meva llarga època de professora, encara trobaria la plantilla i el punxó que em van regalar i que vaig fer servir per a fer unes poques pràctiques de Braille.
L’Eduard, quan jo li preguntava sobre alguna qüestió i li deia: “I , tu, Eduard, com ho veus?”, amb tota la seva ironia adolescent contestava: “Fosc, molt fosc”. Pel que fa a la M. Mercè el que recordo és que, en ser una noia, com és d’imaginar i amb raó, estava molt protegida i sempre anava acompanyada.
Una de les vegades que vaig anar al Centre de recursos “Joan Amades” a una reunió i a buscar materials, era l’hivern i es va fer fosc aviat, quan encara durava la trobada, i jo no hi veia res i allí ningú obria cap llum i vaig haver de demanar-ho... Encara ara sento les rialles simpàtiques que la meva petició va provocar amb tota la raó del món.
Segur que ceguesa i confinament tenen aspectes dramàticament relacionats, com passa amb totes les altres diversitats funcionals que les dones no estàndard no deixen mai de posar en evidència i sobretot en circumstàncies tan doloroses i excepcionals com les actuals.
Com sempre, ara també m’agradaria fer una repassada de dones amb ceguesa. Noms importants són els d’Anne Sullivan i de Helen Keller, però sobretot m’agradaria tenir un record per a totes les dones que van perdre la vista cosint, modistes, brodadores, sargidores, que durant segles van fer la seva feina a la llum de les espelmes. I per a les recollidores d’espart que tradicionalment patien tracoma.
Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista