Formo part d’un grup informal de professores de secundària jubilades que vàrem treballar molts anys en el mateix centre i que ens trobem, quan podem, un cop al mes a fer un cafè per a posar-nos al dia. Durant el confinament per a mantenir la comunicació s’ha incrementat l’activitat en el xat que compartim amb aportacions sempre interessants i diverses com som les components del grup.
A mitja setmana, quan es va començar a parlar de les preinscripcions als centres escolars i seguint el fil dels problemes que el tancament de centres degut al confinament ha suposat, una de les companyes, Carme Ll.P., va enviar un missatge que em va semblar que era un bon resum de les preocupacions, expressat de manera compromesa i, per això, li vaig demanar de compartir-lo en el bloc.
Bon dia. Estic amoïnada per tot això de les escoles, el curs vinent. Vol dir que ja hem arribat a l'escola virtual que ens pronosticaven fa tants anys? I ara que hem après tant sobre la intel·ligència emocional, què en farem de tot això? Fins i tot per aquest període (se suposa curt) de confinament, ens han dit que cal l'acompanyament emocional de la criatura. I ara que ho proposen per tot el curs, què farem? Pares i mares a casa per substituir l'escalf de la mestra i els companys? Ni que sigui dia sí, dia no? No és ara el moment d'aprofitar per contractar molts més ensenyants i esponjar classes? S'han convertit hotels en hospitals. Doncs ara tocaria convertir espais en escoles. Aquesta pandèmia pot ser l'estocada final a l'escola pública. És com si estigués presenciant com s'estan trencant els cables de l'ascensor social que va ser l' escola, aquell que ens va ajudar tant a una certa generació, ara ja fora de circulació.
El missatge té un valor afegit perquè es tracta de la inquietud d’una professora mare i àvia, com són la majoria de companyes del grup amb una experiència en l’escola pública que comença en la Transició, als anys setanta. Es tracta del professorat que va promoure l’escola pública de qualitat, que va viure el boom de la Secundària obligatòria i que es va reciclar anant a les escoles d’estiu del Moviment de Renovació Pedagògica, que va fer el possible i l’impossible per la Normalització lingüística, que va lluitar per la dignificació i homologació de la professió, que va haver d’assumir els canvis de la Reforma i de les reformes. Són dones que s’han mantingut sempre actives en el camp intel·lectual i que ara en aquest període de la jubilació han hagut d’assumir, com a àvies la formació de néts i nétes a través del teletreball per donar un cop de mà a les famílies.
No es tracta de tornar a repassar críticament tot el que s’ha fet s’està fent des del Departament d’Educació, perquè ja hi ha molta premsa al respecte i, fins i tot, molts acudits, sinó de visibilitzar la preocupació social pel què passarà aquest final de curs i el curs vinent, des de la perspectiva de l’experiència del professorat ja jubilat, però que no deixa d’inquietar-se i esforçar-se a favor de l’escola pública, en aquests moments de crisi tan dolorosos.
Carme Ll.P. i Mercè O.V.