Em sembla que en una altra ocasió ja us vaig recomanar la visita al monestir de Pedralbes i ara ho torno a fer perquè és veritablement un monument viu d’una força i una bellesa excepcional. A més cada vegada està més ben museïtzat i no té res a veure en com estava fa ja més de cinquanta anys enrere quan vaig visitar-lo per primera vegada com a estudiant universitària. Però avui no parlaré d’Elisenda de Montcada, la reina fundadora, ni de la saga d’abadesses perquè això requereix un espai i un temps que sobrepassa de molt un article de blog.
Us vull parlar no de les monges clarisses que encara habiten el monestir sinó d’una monja budista japonesa Ötagaki Rengetsu (1791-1875). A l’escenari adient del monestir de Pedralbes s’exposa la seva obra antològica de poesia i ceràmica amb tota la dignitat i recolliment que mereix. L’exposició porta el títol de La lluna de lotus que és com es va autoanomenar l’autora. Ötagaki és el nom de la seva família adoptiva ja que era filla d’un noble samurai i d’una geisha. Va rebre una educació exquisida en tots els aspectes, sobresortint en arts marcials. Es va casar dues vegades, va tenir cinc fills i es va convertir en monja budista als trenta anys després de la mort de tota la seva família. Va viure en diferents monestirs budistes i després en petites cabanes fins al 1865, quan es va establir a Jinkō-in on va romandre la resta de la seva vida. La seva visió del món i en especial de la natura, queda reflectida en la seva obra i experiència artística amarada d’espiritualitat.
Potser el que més destaca de la seva obra és la poesia, waka, escrita en una personal cal·ligrafia, però també va practicar creativament la dansa, la costura, la cerimònia del te i sobretot la ceràmica. El seu treball de ceràmica integrant la poesia amb la seva personal cal·ligrafia es va fer tan popular que va anomenar-se després de la seva mort ceràmica Rengetsu.
Quan porto a vendre
les meves peces bastes,
que soles semblen
allà a la parada
dels encants de la vila!
En la visita a l’exposició em vaig aturar més en els poemes, waka, que segueixen la línia de la poesia clàssica japonesa, curta, concreta i sintètica, senzilla i suggestiva com els haikus i que es componen de versos de 7 i 5 síl·labes. Aquesta combinació estròfica sempre em recorda l’estrofa sàfica, però aquest és un altre tema que ens portaria massa lluny.
Enmig les prades
totes flors i rosada
jo m’endormisco:
qui és el qui somia
aquesta papallona?
Per últim, aquesta vegada també he de fer una confessió: Sóc una entusiasta de la nostra escriptura llatina, de les nostres lletres, i quan, per exotisme, veig com criden l’atenció i s’admiren altres escriptures, penso que hauríem de valorar la nostra i que també hauríem de reivindicar l’escriptura a mà, la cal·ligrafia i fer bona lletra. Vaig estudiar paleografia i em vaig enamorar de l’escriptura carolíngia , però això també és un altre tema. De tota manera, com que hi ha qui coneix les meves dèries, aquestes passades festes m’han regalat un kit perquè practiqui cal·ligrafia i recordi la quantitat de quadernets que vaig omplir a la meva infantesa amb plomí/plumilla, el tinter i el paper secant, quan no corrien els bolígrafs i les estilogràfiques eren un producte de luxe, per a persones adultes
Ah, justament prop de Pedralbes, a Sarrià, al convent de les benetes, a Sant Pere de les Puel·les, es fan cursos de cal·ligrafia i sempre penso que he de trobar la manera d’assistir-hi.
Fa uns anys sí que vaig apuntar-me a un curset de grafologia i ho vaig trobar, interessant i fascinant, sobretot la part de grafoteràpia que procura modificacions conscients en l’escriptura amb l’objectiu d’aconseguir canvis subconscients en la personalitat i resoldre dificultats.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista