• centredocumentacio

Delictes d'odi


Fa un temps, em vaig sentir vexada per un professor. Jove, alternatiu, sense trets masclistes (se suposa) ni homòfobs, lesbòfobs o xenòfobs.

Simplement, crec que no li vaig entrar per l'ull dret i, de forma subtil, m'anava deixant caure petites humiliacions amb prou discreció com perquè només jo me n'adonés. Evidentment, quan em vaig adonar, o millor dit, quan vaig constatar que no eren imaginacions meves, vaig deixar caure el boli Bic, que ens oferia l'escola, dins del pot col·locat a tal efecte i vaig abandonar el curs.

Odio tant aquell home jove, que m'hagués agradat agafar-lo pels dallonsis i fer-li un nus a la titola o clavar-li un bon... un bon què? Em sentiria millor trencant-li la cara o destrossant-li les dents? Segur que no.

Des del punt de vista psicològic, els delictes d'odi es dirigeixen a persones en tant que pertanyen a un determinat grup social per raó de raça, religió, situació econòmica, orientació sexual, discapacitat... Sempre m'he preguntat en quina mena de mentalitat es pot allotjar el sentiment d'odi cap a algú per tenir una cama més curta que l'altra (posem per cas). És clar que si es tracta d'una altra raça, religió, condició econòmica o sexual, etc. tampoc estaria justificat i, en canvi, sembla que ho tenim més encastat. Digues-li a algú: "No suporto ni els negres ni els farmacèutics" i probablement et preguntarà: "Els farmacèutics per què?" És molt vell, això, i encara funciona.

En aquest context, no es pot dir que el meu professor cometés delicte d'odi, potser només patia una certa lesbofòbia interioritzada (a mi, de tota la vida, se'm nota molt), però hi ha un paral·lelisme en l'exercici d'una pretesa superioritat. Humiliar només posa calent a qui, en el fons, se sent inferior i, sovint, amb raó: hi ha molta pobresa espiritual en qui necessita martiritzar l'altre per sentir l'eròtica del poder.

Ho confesso, en el meu sí més intern desitjaria matxucar aquest marrec. I, tan mateix, sé que tampoc m'ajudaria gaire. El que de debò em serviria, fora poder seure amb ell i preguntar-li: Què és el que et molesta de mi o de la meva actitud? He estat arrogant o creguda? (qui més qui menys si et dediques a la creació ho ets, no ens enganyem). És la ploma? Són les canes, l'edat? De vegades passa, hi ha alguna cosa de l'alumne (jo també sóc profe) que se't posa malament. Ara bé, cal humiliar? És lícit mostrar tan obertament l'animadversió? Ja et dic jo que no, ni molt menys fer prevaldre la suposada supremacia que ens atorga la tarima (tot i no ser-hi físicament). Com que no podré tenir mai aquesta conversa amb ell, em conformo a infringir-li un càstig aterrador dins del meu cap. Vaig sentir dir que qui mata psicològicament no necessita fer-ho a la realitat, ja se'n ha desfogat prou, com qui diu.

Podien seguir un mètode similar tota aquesta colla de delinqüents que s'entretenen a apallissar homosexuals, i que tan han proliferat en la post-pandèmia. Ara que ja els han deixat anar es poden acarnissar amb qui troben odiós pel sol fet de ser diferent i, segons el seu criteri, inferior. Els delictes d'odi fan que la diferència et converteixi en víctima, però quina diferència? Y amb relació a què?

Quan feia classes a ensenyants sobre diversitat a l'aula posava una imatge on es veia una sèrie de personatges cadascun i cadascuna amb una particularitat: cadira de rodes, hijab, color de pell, etc. La pregunta era: Qui és diferent? I la resposta solia ser: Tots. Aleshores començava la discussió: Diferents respecte a qui? Fins arribar a la conclusió que la resposta correcte no era "Tots" sinó "Ningú".

Hi havia docents que s'emprenyaven amb mi tot dient que els havia manipulat, però, en realitat estaven emprenyats amb ells o elles mateixes per haver-se deixat portar per uns patrons tant arrelats. També arribàvem a aquesta conclusió després de parlar-ne.

Ves per on, potser la solució es troba en parlar-ne. Potser, a conèixer l'altre, l'altra. Potser a pensar-hi una mica quin mal ens fa la diferència, què ens remou o ens toca per dintre, per què ens genera odi. Potser la solució està en aquella frase que li va etzibar una amiga meva a un grup de xenòfobs després d'un atac racista al barri de Ruzafa a València: Això vostre es cura llegint i viatjant.



Isabel Franc, escriptora i còmica de la ploma [text originalment publicat a La Independent, el 3/06/2011]

61 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo