Llibre d’assaig, però no com el podríem entendre la majoria, perquè no és un llibre per a experts, sinó per a gent corrent. El subtítol ens dóna la clau: “La invención de los libros en el mundo antiguo”. En dues grans parts, Grècia i Roma, ens narra històries antigues que lliga amb l’actualitat de forma natural, amb un fil comú: l’amor a la lectura i als llibres.
Ens situa a Alexandria, la ciutat dels plaers i dels llibres, la ciutat d’Alexandre, i també la de Kavafis, la de Lawrence Durrel i el Quartet d’Alexandria, la de Ptolomeu, que va alçar el Museu i la Biblioteca. Aprenem que 1000 anys abans de la nostra era, l’escriptura fenícia (només anotaven consonants) va ser precursora de la grega (que hi van afegir vocals). Es va trobar un fragment d’un poema a la tomba del rei de Biblos (avui, Jubayl, al Líban) on s’exportaven papirs. D’aquí el nom grec de llibre: biblion. Ens parla dels grans escriptors grecs, de les biblioteques que es van anar escampant pel món (entre l’any 1500 i 300 n’hi va haver 55, només per a un públic minoritari, en ciutats del Pròxim Orient, i cap a Europa). La lluita entre Orient i Occident ve d’antic. Esquil va obrir el camí a Shakespeare, diu Vallejo, i potser sense saber-ho, inventà la novel·la històrica. A “Els perses” es documenta sobre aquella societat i dóna una visió insòlita de l’enemic. El gran viatger Heròdot, intenta esquinçar els prejudicis, ensenyant que la línia divisòria entre barbàrie i civilització mai és una frontera geogràfica entre diferents països, sinó una frontera moral dins de cada poble; o més, dins de cada individu.La història occidental neix explicant el punt de vista de l’altre, del desconegut. “Només entendrem la nostra identitat si la contrastem amb altres identitats”, acaba Vallejo.
I quan Roma substitueix Grècia, assumeix el llegat del poble derrotat com un ingredient essencial de la pròpia identitat. La historia dels llibres a Roma, té com a protagonistes els esclaus, que ensenyaven a escriure, feien còpies… i escrivien ells mateixos. En llatí la paraula llibre té el nom de liber, que ve de la pel·lícula fibrosa de l’escorça, d’on es fa el paper. Els escriptors eren pobres i els lectors, rics. Un llibre s’editava i es distribuïa, no hi havia copyright. Ciceró, per exemple, publicava per augmentar la fama i les influències.
Els temps van canviar. Les invasions bàrbares arrasaren, el públic culte va disminuir. Segles més tard, els monestirs van ser refugi de llibres. I des de distàncies immenses i territoris fronterers, mercaders portaven de la Xina i Samarcanda una novetat: el paper. Anys més tard, va aparèixer la impremta, de Gutenberg.
Ens trobem una narradora que passa de cronista a relatar-nos fets autobiogràfics i contemporanis, en capítols breus, que sempre s’agraeix. Vallejo diu que ha volgut fer una estructura de conte de contes, com el Decameró. “Els poderosos baixen del pedestal, als senzills, els faig pujar amunt”. I sempre, destaca els més subversius. Les dones, per exemple. A l’epíleg, explica la història d’unes dones intrèpides, a Kentucky, EUA. Durant 10 anys, gairebé un miler de dones muntades en cavalls i mules travessaren muntanyes per portar llibres a pobles llunyans: els beneficiaris, 50.000 famílies i 155 escoles. El programa va acabar el 1943, quan la Guerra Mundial va substituir la cultura com a antídot contra l’atur.
Vegeu aquesta entrevista: https://youtu.be/2LKsW5Jb2b8
El infinito en un junco, Vallejo, Irene. Madrid: Siruela, 2020. 450 pàgines
Glòria Arimon Feminista, escriptora i viatgera
Text publicat el 28/11/2020 al bloc de la Glòria: https://gloriacondal.com/2020/11/28/la-vida-en-un-junco/