top of page
  • centredocumentacio

Ens desemmascarem anant al CCCB

Aquesta setmana ja podem anar sense mascaretes i només caldrà portar-les als centres de salut i al transport públic. Recordeu, al principi, quan no n’hi havia i vàrem aprendre a fer-ne? Després van aparèixer les quirúrgiques i després les FFP2. I tot el que va passar a les escoles?... No sé si tot això ja és història, però per si de cas, més cal no amagar-les gaire.


La veritat és que les mascaretes o millor dit les seves germanes grans, les màscares, tenien ja abans de la pandèmia una llarga i interessantíssima història que es pot resseguir de manera exhaustiva visitant l’exposició del CCCB, La màscara no menteix mai. És sorprenent la quantitat d’informació que hi ha al voltat de les màscares i l’exposició fa un recorregut per la història “subterrània del darrer segle i mig”. Va explicant en quines èpoques i en quins àmbits s’han emprat i amb quines finalitats. És una exposició tan àmplia i completa que potser recomanaria, si és possible, veure-la en dues vegades.

Dona la benvinguda a l’exposició una màscara prehistòrica. Després hi ha una part dedicada als encaputxats del Ku-Klux-Klan amb tot el que representen a la història dels EEUU, però curiosament l’exposició no contempla els encaputxats de les processons de Setmana Santa que acabem de veure pels pobles i ciutats de la península.

Continua amb les figures de Phantomas i altres emmascarats de ficció del cinema i de les historietes gràfiques i en aquest àmbit hi ha una aportació interessant de Julio Cortàzar. Més endavant fa un lligam molt curiós entre el Klan i la màscara de Rorschach d’un dels personatges de ficció que ens fa veure la popularitat que va tenir, en el seu moment, el test projectiu de psico-diagnòstic de Rorschach. També hi ha dades dels baixos fondos de París vinculant les cares/carotes dels delinqüents amb l’antropometria i teories de Lombroso. Una altra part està curiosament dedicada al món dels mags i dels estafadors.

La narrativa de l’exposició segueix l’eix temporal i també el temàtic. Una part important i molt impressionant i espectacular és la dedicada a l’anti-maçoneria i al satanisme de finals del XIX amb noms com Léo Taxil i Diana Vaughan i que a la península dura fins l’època franquista.


M’agradaria aturar-me en el període de la Primera Guerra Mundial perquè hi ha una secció dedicada a Ann Coleman Ladd (1878-1939) una artista i escultora estatunidenca que és un personatge interessantíssim perquè es va dedicar a millorar l’aparença de les cares del soldats desfigurats a la guerra. Va anar a França el 1917 i allí va conèixer Francis Derwent Wood en el Departament de Màscares per a la Desfiguració Facial a París i va començar a treballar en màscares cosmètiques. Els soldats desfigurats anaven al seu estudi i ella els esculpia la cara amb fang o plastilina i feia la pròtesi de coure galvanitzat molt fi que pintava amb esmalt. Va ser molt reconeguda la seva feina i actualment d’aquesta especialitat se’n diu anaplastologia.

Com era d’esperar la part dedicada al surrealisme és important i té continuïtat amb els moviments artístics avantguardistes com el dadaisme, on les dones tenen un evident protagonisme. Hi apareix Mary Wigman (1886-1973) ballarina expressionista que emprava màscares en les seves actuacions per a accentuar la gesticulació. També té el seu espai Emmy Hennings (1885-1948), una artista completa, cofundadora de Cabaret Voltaire que va iniciar el moviment dadaista a Zuric. Dins del mateix grup es troba Sophie Taeuber (1889-1943) que desenvolupa les seves “danses abstractes” i dissenya vestits inspirats en els indis hopi i els irònics caps Dadà. Lavinia Schulz (1896-1924) feia servir habitualment en els seus espectacles i danses vestuaris màscares inspirats en robots. Hannah Höch (1889-1978) també del moviment dada va ser pionera en el fotomuntatge. Entre els temes que va abordar hi ha l'androgínia i l'amor lèsbic, que els va tractar des de la seva experiència personal. Subratllo aquest dada perquè encara ens falten moltes peces per a reconstruir la història dels lesbianisme.


Un capítol especial és el que l’exposició dedica a Carrington, Horna i Varo, qualificades de “les tres magues” per l’excepcionalitat de les seves aportacions artístiques en el surrealisme i més enllà i que tenen en comú haver-se refugiat a Mèxic on van morir. Mereixen elles soles que els dediquem un blog o sigui que per ara queda pendent.

A partir d’aquest punt l’exposició entra en una altra dimensió, pel fet d’estar ja en la més estricta contemporaneïtat. Crida molt l’atenció la gran i diversa quantitat de màscares dels lluitadors mexicans que es pot relacionar amb el passamuntanyes del comandant Marcos i a partir d’aquí pren protagonisme tota la lluita reivindicativa d’Anonymous i altres grups.com a Rússia les Pussy Riot un grup punk rock feminista format l'agost de 2011 que ha organitzat espectacles no autoritzats, amb molta ressonància.


I finalment a l’exposició s’arriba al tema de les malalties i de les mascaretes vinculades a la salut i a la sanitat que és el que hem viscut i vivim encara.

Recuperem el títol de l’exposició, La màscara no menteix mai, perquè efectivament és una afirmació certa ja que sempre, quan es vol amagar una informació, se n’està donant una altra de complementària i així ho experimentareu si visiteu la recomanable exposició del CCCB aquest final de mes... són els últims dies.



Mercè Otero-Vidal Professora jubilada i activista feminista

256 visualizaciones6 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo
bottom of page