Vaig reincidir i el matí del diumenge, amb el sol que queia, vaig tornar al mercat de Sant Antoni, a la Fira del llibre de vell, perquè, a la primera visita que havia fet, havia vist una pila de revistes de La Dona Catalana i em vaig quedar amb les ganes de mirar-les i veure si ens podien interessar. Al Centre de Documentació en tenim un bon plec dels anys 1937 i 1938, donació de la senyora Enrica Casademont que ja us vaig presentar en una anterior entrada del bloc. La sort fou que a la parada en qüestió encara hi havia la pila de revistes i el números eren sobretot dels anys 1927 i 1928 i alguns esparsos posteriors o sigui que em vaig decidir a comprar-los.
De fet, La Dona Catalana fou una revista publicada a Barcelona entre el 1925 i el 1938 que portava el subtítol de Revista de modes i de la llar. Tenia una periodicitat setmanal (tret d’alguna irregularitat esporàdica) i sortia cada divendres, editada per les Edicions Bosch. En total se’n van publicar un total de 681 números.
Des del punt de vista editorial la publicació infantil En Patufet va servir de model per a La Dona Catalana. El primer número inclou una salutació de Josep Maria Folch i Torres, que es mantindrà present, amb excepcions, pràcticament en tots els números.
La revista propugnava un model de dona conservador, mitjançant un contingut variat: un reportatge d’actualitat femenina, consells sobre com atendre el marit, els fills i la llar, seccions de moda i labors, receptes de cuina, decoració, salut, un relat de Folch i Torres, una pàgina infantil, entreteniments... també hi havia un consultori, una pàgina cinematogràfica i informava de les activitats de centres culturals de dones. Les seccions van canviar al llarg dels anys i la revista en conjunt va adreçada tant a la dona mestressa de casa amb família com a la dona que treballa i promou la formació de les dones, encara que tradicional. També editava un fulletó anomenat Suplement de novel·la, que es podia adquirir amb la revista pagant un extra i va organitzar concursos literaris de poesia i teatre. És interessant analitzar també els anuncis que s’hi inserien dirigits al públic femení.
La direcció de la revista va anar a càrrec de Magí Murià, pare d’Anna Murià que hi col·laborava, del propietari Bartomeu Bosch Garriga i durant la guerra de Maria del Carme Nicolau.
Maria del Carme Nicolau Massó (1901-1990) era redactora de la revista dels del 1929 i hi va publicar més de set-cents articles amb diversos pseudònims: Elsa Bernhard, Elisenda Mont-Clar –o Montclar–, Narcís Blau, Margarida Jordà, Florelle.
Va tenir la formació característica de les filles de la burgesia catalana de principis del segle xx. El domini de la llengua francesa li va servir per guanyar-se la vida fent classes i traduint.
Va escriure, a més dels articles, poesia, literatura infantil i novel·les per a la col·lecció Biblioteca La Dona Catalana “que puguin ésser llegides per tothom”, i també va col·laborar en altres periòdics i va fer conferències com a feminista i catalanista radical. El 1932, va entrar a treballar a Ràdio Barcelona.
En acabar la guerra s’exilia a França i torna al cap de tres anys. És represaliada políticament i sobreviu com pot fins que a finals dels anys quaranta es pot reincorporar a la ràdio. Ja jubilada, va treballar a temps parcial a l’Arxiu Històric de la Ciutat.
No puc acabar aquesta nota sobre una revista de dones sense citar el llibre que, producte de la seva tesi doctoral, varen publicar a Edhasa l’any 1984 Isabel Segura i Marta Selva, Revistes de dones 1846-1935, que continua sent imprescindible per la crítica i la informació que aporten.
Mercè Otero Vidal
Professora jubilada i activista feminista