Fa uns dies en una videotrucada amb una amiga em va comentar que tenia la sensació de que la vida estava “en pausa”, a l’espera de que acabi el confinament. Vam estar reflexionant sobre aquesta costum que tenim les dues de projectar-nos en el futur. Amb prou feines recordo la universitat. És com una boira, principalment em recordo a mi incapaç de contenir la meva impaciència. Volia que comencés la meva vida. Els anys després de la universitat, quan finalment vaig començar a treballar, passava els dies desitjant que fos divendres. A la tarda del divendres al vespre volia que fos dissabte. Dissabte al matí volia que fos més tard per poder veure a la persona amb qui havia quedat. La vida començaria algun temps en el futur, i ara mateix només quedava esperar. Una tarda, estava asseguda amb quatre de les meves companyes de feina a una taula. Va ser un dia de primavera preciós i vam estar parlant de la nostra experiència a l’empresa i vam començar a compartir una mica de la nostra vida privada. El moment va ser un de connexió, i me’l vaig perdre. Me’l vaig perdre perquè era dimecres i jo seguia pensant en que volia que fos divendres. Penso en aquell dia tristament, perquè és una vivència insòlita d’una cosa que mai vaig sostenir. Ara intento no perdre el que tinc. No interpretar com a anticipació una cosa que ha arribat del tot. L'arbre que floreix just a la meva finestra. La brisa de l'aire quan em poso a llegir al balcó. La meva planta d’àloe que adora el punt lluminós de la meva taula. Les trucades amb la família. La idea que la vida es manté en suspens (a causa d’un virus o de qualsevol cosa) no és més que una història. La vida passa constantment i ens passa tant quan la reconeixem i quan no.
Carmen Alcañiz
Sòcia de Ca la Dona