No em sents de Nalini Malani
- centredocumentacio
- 6 ago 2020
- 3 Min. de lectura
Algunes companyes ja havien recomanat molt aquesta exposició de la Fundació Miró i ara he tingut l’oportunitat de veure-la acompanyada de Martina Millà, responsable de les exposicions temporals de l’entitat, de l’artista David Bestué i de Digu Aruchami nascut a Kerala. Amb aquesta excel·lent companyia la visita va resultar molt profitosa, perquè es van anar intercalant comentaris des de perspectives diferents i complementàries a l’obra de Nalini Malani que impressiona per la seva força formal i el seu compromès contingut.
El seus orígens ja marquen algunes de les característiques de la seva obra perquè va néixer a Karachi, justament l’any 1946, i l’any següent es va produir la partició de l’Índia i el Pakistan i la família com a refugiada comença el camí de l’exili.
L’exposició de la Fundació Miró, la primera d’aquesta artista a l’estat espanyol recull un conjunt molt significatiu i complet de la seva trajectòria de més de cinquanta anys.
Per a convidar-vos a visitar-la (hi serà fins el 29/09) faré una tria personal i així vosaltres podreu fer la vostra.
El primer que trobem és una sala amb un teatre d’ombres central i uns dibuixos murals que tenen la peculiaritat que seran esborrats el dia de la clausura de l’exposició i aquest fet és totalment coherent amb el contingut dedicat a Cassandra, la princesa troiana que tenia el do de la profecia, però que no era creguda, perquè no s’havia deixat seduir pel déu Apol·lo i aquest l’havia castigada. De fet, el títol de l’exposició, No em sents, fa referència a aquesta part de l’obra de Malani que té una inspiració clàssica en el text d’Esquil, però que ve reforçada per la versió del mite que en va fer Christa Wolf en la seva novel·la del 1983 (A la biblioteca tenim diversos exemplars d’aquesta obra).
És admirable el transfons cultural de Nalini Malani que fa que discretament, com qui no vol la cosa, en el pas d’una sala a l’altra es trobin cites, com aquesta de Simone Weil, en llenguatge de signes que reforça la idea del problema de la comunicació del No em sents.
A una altra sala hi ha una sèrie d’obres de format més petit. La presència d’elements anatòmics en aquests quadres és deguda a un fet força significatiu de la seva formació: el seu pare volia que tingués un ofici per a guanyar-se la vida i es va dedicar als dibuixos dels llibres de medicina i ciències naturals. En reprodueixo un on hi ha una secció de l’orella perquè també el relaciono amb el No em sents.
A la sala on hi ha els grans formats, es troba en posició central una instal·lació panoràmica d’onze panells inspirada en l’obra del poeta Agha Shahid Ali de Caixmir , acompanyada als laterals , per una banda, per tres pintures basades en els poemes èpics clàssics de l’Índia, el Ramaiana i el Mahabharata i, per l’altra, una obra composta de dotze panells que representa la teoria de les relacions de la psicoanalista infantil, Melanie Klein (d’aquesta autora també tenim obres al centre de documentació). La tècnica que fa servir en aquestes obres i en les anteriors és la de la pintura al dors de panells transparents.
Hi ha també una part dedicada a les filmacions, de les quals, pel que fa al seu compromís amb l’emancipació de les dones, destaca la pel·lícula Onanisme de l’any 1969.
Per últim a una sala del pis inferior es troba la “cambra d’animació” on es projecten 56 curts que donen testimoni de l’evolució de l’artista que fa les animacions en la seva tauleta i que les penja regularment al seu compte d’Instagram.
El conjunt és molt potent i coherent en la reclamació que dona nom a tota l’exposició: No em sents.
Mercè Otero Vidal, Professora jubilada i activista feminista
