19 d’octubre, Día de las Escritoras
Enguany se celebra la cinquena edició del Día de las Escritoras, una iniciativa que va començar el 2016 a instàncies de la Biblioteca Nacional de España, la Federación Española de Mujeres Directivas, Ejecutivas, Profesionales y Empresarias (FEDEPE) i la Asociación Clásicas y Modernas. La commemoració té lloc cada any el dilluns més proper a la festivitat de Santa Teresa de Jesús (15 d’octubre) per tal de reivindicar la importància de les dones en la literatura i de fer visible la discriminació que han sofert al llarg de la història les escriptores.
En aquesta edició la comissària és l’escriptora Elvira Lindo, que ha organitzat la jornada entorn a un eix temàtic: El esfuerzo cotidiano de las mujeres. Durant tot el dia, es llegiran diversos textos escrits per dones que tenen en comú aquest argument.
Podeu trobar-ne més informació a https://diadelasescritoras.bne.es/
Per a contribuir a aquesta celebració, el Centre de Documentació de Ca la Dona us ofereix una recomanació de lectura:
Ara fa un any, ens va encuriosir la concessió del Premi Nobel de Literatura 2018 a una autora polonesa que no coneixíem: Olga Tokarczuk, nascuda a Sulechów (oest de Polònia), el 1962. En el marc dels Cafès literaris de la Casa Orlandai, he tingut l’oportunitat de llegir una de les seves obres més conegudes, Bieguni, que en la traducció al català de Xavier Farré Vidal (Rata) es diu Cos i en castellà, en la versió d’Agata Orzeszek (Anagrama), Los errantes. La disparitat de títols (en parlarem més endavant) té la seva justificació en el contingut d’aquesta novel·la (l’autora la qualifica així) difícil de classificar. La mateixa Tokarczuk, en una entrevista a The New Yorker va explicar que, quan en va enviar el manuscrit a la seva editorial, li varen trucar per demanar-li si potser havia barrejat diversos arxius del seu ordinador, perquè allò no era una novel·la.
És important en la producció d’aquesta autora la seva formació i experiència com a psicòloga, camp en el qual es considera deixebla de Carl Jung. També en sabem que és una ciutadana compromesa amb la realitat política i mediambiental al seu país, que milita al partit dels verds i que actualment és una persona non grata per al govern conservador polonès. L’escriptora i traductora Marta Rebón en destaca el perfil humanista, que no defuig “les ombres de la història del seu país sense perdre l’humor”. Efectivament, els vaivens polítics de Polònia i les seves conseqüències en la població són el paisatge “incòmode” que acull les obres d’Olga Tokarczuk.
Cos/Los errantes fou publicada en polonès el 2007, obtingué el Man Booker Prize el 2018 i és la novel·la que va catapultar la seva autora a la fama en el medi literari anglosaxó. Ara, fixem-nos una mica més en el títol: es veu que Bieguni és un terme difícil d’interpretar també en polonès, intraduïble a altres llengües. Amb aquest nom es coneix una secta, resultant d’una escissió d’una altra escissió de l’església ortodoxa, que fou perseguida per l’autoritat. Els seus membres tenien la creença que si es mantenien en un moviment continu podrien escapar del diable. Aquesta dificultat semàntica dona lloc a la varietat de noms que rep el llibre en les diferents edicions estrangeres: Flights en anglès –en tant que “vols” i també “fugues”-, Viagens en portuguès, Les pérégrins en francès, I vagabondi en italià, Unrast (“sense parar”) en alemany. La traductora al castellà ha manifestat que la millor opció hagués estat traduir Bieguni com Los móviles, però no era un títol viable per la possible confusió amb els telèfons. D’altra banda, resulta que si canviem la darrera vocal i obtenim la paraula Bieguny, això significa “pols” (el pol nord i el pol sud). Tot plegat és ben curiós, tenint en compte que aquest llibre és travessat pel concepte de viatge, tant en un sentit geogràfic com a través del cos, és a dir, el viatge físic i el viatge anatòmic.
La crítica ha qualificat Cos/Los errantes d’obra-constel·lació, de llibre-mosaic. En efecte, és format per una sèrie d’escenes, en formats diversos, sense una connexió aparent: observacions (de fet, petits assajos) sobre els aeroports, sobre el fet de viatjar, sobre els viatjants; episodis històrics curiosos com el de l’anatomista flamenc del s. XVII Frederik Ruysch, el de l’enterrament del cor de Chopin a la Polònia natal, gràcies a la seva germana Ludwika o els precs de Josefina Soliman adreçats a Francesc I, emperador d’Àustria, per tal que li fos retornat el cadàver del seu pare, que havia estat un servidor fidel seu i que un cop mort fou dissecat i exposat en públic perquè era negre; també hi ha relats intercalats, petites novel·les, de fet, amb un toc pertorbador i inquietant, com el de Kunicki, que perd la dona i el fill en una illa de Croàcia, o l’anomenat La Zona de Déu, en què una biòloga especialitzada a combatre espècies invasores als antípodes es retroba a Polònia amb el seu amor de joventut per a prestar-li un favor d’extrema compassió; un altre relat significatiu és el que dona nom al llibre, Migrants, i jo destacaria el commovedor Kairós, que tracta del viatge d’un vell professor i la seva esposa pel mar Egeu, on es descriu magistralment un vessament cerebral com la inundació d’un oceà roig que, amb l’afluència dels rius sanguinis, a poc a poc va cobrint els records de l’home fins que s’apaguen totes les pantalles.
Un dels eixos que vertebra tota aquesta sèrie de trames és un trastorn que pateix l’autora: la fília per la teratologia –és a dir, les monstruositats, les imperfeccions- que ella atribueix a la seva “Síndrome de Desintoxicació Perseverant”. Tokarczuk fa una demostració ingent d’erudició, la novel·la és una reflexió enciclopèdica sobre l’espai, el temps, el que perviu i el que no, prenent el cos humà, entès com a objecte experimental, com a metàfora d’un món en trànsit constant. Les ciències (la biologia, la física, la medicina) li serveixen per a fer una investigació i una exposició exhaustives sobre amputacions, disseccions, embalsamaments, malalties, és a dir, alteracions corpòries i tècniques de conservació dels cossos. Com a producte d’aquesta recerca sobre la deformitat es fa l’exercici de repensar la història, la memòria i la identitat, tant a nivell individual com col·lectiu. El deteriorament corporal és un fenomen anàleg al deteriorament dels pobles, dels sentiments, de la natura.
Malgrat el que acabo d’exposar, no penseu que Cos/Los errantes sigui una obra morbosa, truculenta, complicada o avorrida. Al contrari, és extraordinàriament suggerent i estimulant, la lectora té la sensació d’estar davant d’una altra forma de narrativa, diferent i experimental. La crítica l’ha qualificada com una novel·la postmoderna per la seva fragmentació, ironia, intertextualitat, manca de jerarquia en el cos argumental. En certa manera, la seva lectura és un exercici interpretatiu que ens repta a trobar els camins que ens permetran moure’ns i orientar-nos pels viaranys de la narració (o narracions).
Us n’ofereixo un tastet, un fragment en què la narradora, que no sabem si coincideix amb la mateixa autora, es descriu:
“Sóc manejadissa, petita i ocupo poc. Tinc un estómac petit, no gaire exigent, uns pulmons forts, una panxa i els músculs dels braços forts. No prenc cap medicament, no porto ulleres, no prenc hormones. Tinc les dents sanes, potser no gaire alineades, però les tinc senceres, tan sols un empastament, em sembla que en un dels queixals de baix. Tinc el fetge bé. El pàncrees bé. El ronyó dret i el ronyó esquerre en un estat excel·lent. L’aorta abdominal està bé. La bufeta, correcta. El meu QI, si és que es creu en això: 121; n’hi ha prou. Especialment tinc la imaginació espacial desenvolupada, quasi eidètica, però per contra, una lateralitat molt pobra. El perfil de la personalitat inestable, potser no és mereixedor de confiança. Edat: psicològica. Sexe: gramàtic. Solc comprar els llibres de tapa tova, per poder deixar-los sense que em sàpiga greu a les andanes, per a altres ulls. No col·lecciono res.”Altres llibres d’Olga Tokarczuk que podem trobar a les nostres llibreries i biblioteques són Un lloc anomenat Antany (Proa)/Un lugar llamado Antaño (Anagrama) que tracta de la història de tres generacions de camperols en un poble situat al cor de Polònia, que per a ells és el centre de l’univers; Sobre los huesos de los muertos (Siruela), un thriller metafísic amb subtext ecologista i El alma perdida (Thule ediciones), un llibre il·lustrat, entre assaig filosòfic i conte moral.
Coloma Jofre Bonet