M’agrada parlar amb les veïnes, en realitat m’agrada xerrar amb la gent. Durant aquestes últimes setmanes de confinament quan surto al carrer a comprar no parlo quasi amb ningú, no hi ha temps, sento que quasi fugim de les mirades de les altres persones, i quan vaig a pagar la compra tampoc se molt be que dir. Potser un somriure que no es veu per la mascareta o si de cas potser caic en la pregunta retòrica “com va?” o balbucejo tímidament la paraula “ànims”. És veritat que parlo molt amb la meva companya amb la que tinc la sort de poder compartir aquest confinament. També es cert que parlo bastant amb amigues i amics per telèfon o a través de les pantalles, però enyoro tocar i sentir la proximitat dels cossos de les persones amb les que parlo. El diumenge a la tarda estava al terrat comunitari de casa i vaig parlar amb la veïna de l’edifici del costat que estava netejant la merda dels coloms que havien embrutat la finestra de casa seva… després d’intercanviar algunes opinions sobre el present i l’incert futur, em va convidar a casa seva dient “pues, ya sabes, cuando quieras aquí tienes tu casa”, i amb un rialla de complicitat va dir “pero con distancia, eh!” Avui he tingut la sort de parlar amb una altra veïna però aquesta vegada era des del terrat de Ca la Dona. Sóc una de les Horteres de Ca la Dona, on tirem endavant un projecte d’hort urbà que més que productiu es un espai d’aprenentatge col·lectiu i de reflexions ecofeministes. Avui he anat a regar una mica, a treure herbes i a recollir les faves i les maduixes, que creixen de meravella en aquest espai. Mentre gaudia del sol, de l’aire fresc i del contacte amb la terra, he sentit una veu d’una dona que em cridava “Buenos días, buenos días, ¿qué tal? ¿cómo está?” M’he girat i he vist la veïna de l’edifici que està al costat de Ca la Dona, una dona que ja havia vist altres vegades quan les horteres estem treballant i ella penja la roba o treu el cap per la finestra. De fet, fa un any quan vam fer la sessió de Cinema a la Fresca amb begudes de maduixes de l’hort i rom, la vam convidar i va aparèixer amb una amiga i les seves filles i fills. Be, doncs, avui la veïna que es diu Zaida i jo hem parlat una estona sobre el present i el futur, sobre la paciència i el confinament, sobre les filles i fills i el marit, ella tenia moltes ganes de parlar i jo com sempre també. És molt estrany estar a Ca la Dona sola, i parlar amb la Zaida ha estat el regal del mat. En acabar la conversa, m’ha dit si li podia donar “un poco de esto que estás recogiendo.” Llavors, de la seva finestra m’ha allargat una bossa que he omplert de faves, maduixes i dos enciams. Li he dit que la propera setmana tornaria, i continuarem parlant.
Apen Ruiz
Antropòloga docent, feminista hortera i bollera
