La pel·lícula Helene del director Antti Jokinen és un biòpic de la que és considerada la millor pintora de la història finlandesa. Basada en la novel·la homònima de l’escriptora Rakel Liehu del 2003, és una història amb drama inclòs, ambientada entre els anys 1915 i 1923. I, segons sembla, ha estat un dels majors èxits d’aquesta temporada als països nòrdics.
El jove director Jokinen utilitza una càmera serena i lenta per donar una exactitud i una minuciositat de rellotgeria a les escenes i una alta precisió als personatges, lluny del que va ser el moviment cinematogràfic danès avantguardista Dogma que utilitzava la càmera nerviosa; ell s’emmiralla més aviat en l’estil que defensava Chantal Akerman amb la càmera a temps real. I cal destacar-ne com a resultat una fotografia excel·lent.
Laura Birn broda el personatge d’Helene Schjerfbeck, una dona amb molt de talent i determinació. L’actriu amb la seva actitud continguda, juntament amb l’enfocament de la càmera que la segueix, té prou temps a poder desplegar tota la seva interpretació, plena de detalls, gestos i subtileses, que fan que cada pla sigui com un quadre emmarcat.
La història succeeix en una casa de camp on la pintora viu amb la seva mare, amb una actitud vers ella de cures, però no de compenetració amorosa, segurament per la diferència ideològica, ja que la mare es mostra com una fidel transmissora dels cànons establerts. Helene prossegueix amb la seva gran passió per la pintura en solitari i, després d’anys de la seva última exposició, un marxant d’art descobreix la seva obra i vol organitzar una gran retrospectiva dels seus 159 quadres.
Malgrat l’aspecte contemplatiu (durant les dues hores sembla que no passi res), en realitat s’expliquen moltes coses, entre elles l’opressió del patriarcat. Només amb la frase que diu la mare “els homes mengen primer la carn“ queda palès qui governa a la família, fins a l’extrem que el germà, que no comparteix la mateixa llar, s’apodera de tot el que guanyarà Helene en aquestes futures vendes que proposa el marxant -és a dir del fruit del seu treball- i en disposarà a la seva manera.
L’altra temàtica que sobresurt és l’amor i l’amistat amb el jove Einar Reuter (Johannes Holopainen), que tot i tenir una apassionant admiració i compenetració amb ella, decideix casar-se amb una altra dona més jove i bella, donant així un gir tràgic a la història. Aquest fet provoca un gran desengany a la protagonista, que només trobarà consol en la sororitat de la seva millor amiga, Helena Westermarck (interpretada per Krista Kosonen). No obstant, més endavant es reconduirà la relació d’amistat entre Helene i Einar que fins i tot en la realitat esdevindrà el seu biògraf .
I parlant de relacions heterosexuals, el fet que un home es deixi seduir per una imatge, que moltes vegades només és una tirania, ve a ser un clàssic en la història patriarcal per culpa de la “poma”. No em refereixo a la “poma” que Eva donà a Adam amb la qual cosa va escalabrar tota la humanitat, sinó al mite clàssic de la poma de la discòrdia que ha quedat gravat en l’inconscient cultural.
Resulta que en una ocasió els déus es trobaven reunits a l’Olimp per celebrar les noces de Tetis i Peleu, a les quals varen convidar tots els déus i deesses a la festa menys Eris, deessa de la discòrdia. Aquesta enfurismada va aparèixer i es va dirigir a la taula on hi havia Hera, Atena i Afrodita i va llençar una gran poma “d’or” amb la inscripció “per a la més formosa”. Paris va haver de decidir davant les ofertes de les tres deesses, intel·ligència, poder o bellesa, i va escollir Afrodita, que li oferia que la dona que triés seria la més bella dels mortals. I la continuació del mite va desembocar en catàstrofe, ja que Paris va raptar Helena que era l’esposa del rei d’Esparta i en conseqüència tingué lloc la guerra de Troia.Quant a la figura real de la pintora Helene Schjerfbeck (Hèlsinki, 1862- Saltsjöbaden, Suècia 1946) va restar durant dècades invisibilitzada i, segons expressen els cronistes, un dels secrets més ben guardats de la cultura i l’art de Finlàndia. I és en la celebració del 150è aniversari del seu naixement el 2012 quan surt a la llum i comença un periple d’exposicions, tant a Hèlsinki com arreu.
Pel traç i l’ús dels materials en les seves pintures se la considera d’un estil contemporani i es pot comprovar que Helene es va mantenir activa durant gairebé set dècades, atès que va pintar uns 40 autoretrats de les diferents etapes de la seva vida, fet considerat una excepció en l’àmbit mundial.
La seva obra actualment forma part de les col·leccions permanents del Museu d’Art Ateneum i de la Villa Gyllenberg d’Hèlsinki, del Museu Gösta Serlachius de Mänttä a la Finlàndia central i del Museu d’Art Turku al sud-est del país.
Dolors Reguant Antropòloga, escriptora en l'activisme feminista i sòcia de Ca la Dona
Pel·lícula disponible en la plataforma FilmIn: