Mi año de descanso y relajación, Ottessa Moshfegh, Afaguara, 2019. Traducció d'Inmaculada C. Pérez Parra.
Qui ha dit que Nova York és la ciutat que mai no dorm? La protagonista d'aquesta novel·la, que l'any passat va causar sensació al món editorial dels EUA, pretén demostrar-nos el contrari. La seva autora, Ottessa Moshfegh (Boston, 1981), filla de mare croata i pare iranià, s'ha revelat als darrers anys com una veu literària potent i novedosa.
Per què és pertinent, ara i aquí, parlar de Mi año..., una obra diferent, sorprenent i en alguns moments desconcertant? Entre altres motius, perquè ens parla d'una reclusió, d'un aïllament -en aquest cas voluntari- amb pretensions terapèutiques.
Ens trobem al barri de l'Upper East Side de Nova York, tot just començat el segle XXI. La protagonista, el nom de la qual ignorem (sabem que encaixa amb èxit en els cànons estètics imperants i que té vint-i-sis anys), exempta de problemes econòmics gràcies a l'herència familiar, pot permetre's l'excentricitat d'alliberar les seves neurosis i dur a terme una espècie d'hibernació de tot un any, plantejada, des de la seva necessitat de reiniciació vital, com a una qüestió de supervivència. Es traça un pla que consisteix a entrar en un estat de somnolència permanent -ella mateixa es descriu com a "somnòfila"- per tal de deixar d'experimentar qualsevol sensació, arribar a la immunitat als records (especialment als dolorosos) i, un cop superat aquest parèntesi, reprendre la seva vida, bo i alliberada de tot allò que l'ha portada a la saturació de/per malestar(s).
Per a aconseguir el seu propòsit, compta amb un arsenal de fàrmacs (ansiolítics, antidepressius, somnífers...) que li facilita sense cap mena d’obstacle la seva psiquiatra, la grotesca doctora Tuttle. En aquest estat, la protagonista s'alimenta de menjar escombraria que normalment adquireix per encàrrec (de vegades ho fa en estat inconscient) i fa incursions periòdiques a la botiga de queviures regentada per uns egipcis per a fer-se amb dosis calculades de cafè repugnant, segons ella mateixa diu. Mentrestant, consumeix de manera compulsiva pel·lícules de blockbuster i les protagonitzades per Whoopi Goldberg i Harrison Ford són les seves preferides.
A la part final de la "cura", utilitza l'únic producte que és inventat, l'"Infermiterol", que li permet dormir durant tres mesos gairebé sense interrupcions i sense que ella hagi de sortir del seu espai. El seu despertar, la "tornada a la vida", té lloc, irònicament, en un moment històric en què els EUA es despertaran a una nova època, marcada per un malson.
Aquest és l'argument de la novel·la i el seu plantejament. D’ella s'ha dit que és una obra sobre la manca de ganes de llevar-se del llit, que conté una certa misantropia, se l'ha catalogada com a existencial, ha estat qualificada de perversa i refinada alhora... Què la fa curiosa i suggestiva? Podríem dir que la mirada de l'autora sobre un grapat de qüestions presents en aquest moment en què ens ha tocat viure, unes més "discutibles", altres més doloroses.
Moshfegh fa servir un to irònic, àcid, que pot esdevenir cruel, per a carregar-se sense pietat l'art contemporani -la protagonista el considera "brossa contracultural enllaunada"- i els personatges que hi intervenen (artistes, galeristes), el món de la psiquiatria i de l'autoajuda, l'individualisme consumista -ja hem dit que la protagonista consumeix tot i estant adormida-, la relativitat de les relacions humanes, el món universitari... A través de la relació de la noia amb els altres personatges que apareixen a l’obra (aquests sí que tenen nom), caracteritzats entre la maldat i la caricatura, la novel·la tracta de l'acceptació de nosaltres mateixes, del sentiment de no encaixar, del pes de les famílies, de la dificultat de gestionar les pèrdues, de la buidor dels referents culturals, del materialisme i del capitalisme... en resum, d’unes quantes de les peces que componen el puzzle del malestar de la nostra societat.
Per acabar i per si voleu conèixer l’anàlisi i la visió d’una persona experta, us deixo el resum de la sessió dels “Cafès literaris” de la Casa Orlandai dedicada a aquesta obra. La trobareu clicant aquí. Conté referències literàries que de ben segur us poden interessar.
Coloma Jofre Bonet
Professora de secundària