A poc a poc sembla que ens anem recuperant del confinament. Ara es tracta d’anar al teatre que tan maltractat ha estat per la COVID-19, de fet, com tot el món de la cultura en general.
Una de les obres que va quedar pendent d’estrena al TNC quan va començar la pandèmia va ser el monòleg Solitud a Stromboli. Somnis, signes i símbols, amb text de Núria Casado Gual inspirat en un estudi de Rosa Delor, direcció d’Imma Colomer i actuació de Fina Rius, que ara es pot veure a la sala Atrium.
Es pot veure i escoltar, es pot gaudir, es pot prendre apunts i es pot recomanar perquè es tracta d’una magnífica classe magistral, d’una conferència que la gent que ens dediquem a la crítica literària feminista agraïm molt perquè és una manera excel·lent de repassar i aprendre. Reconec que el meu entusiasme podria ser producte de la meva deformació professional, però no ho crec perquè, quan vaig veure i sentir el monòleg des de l’escenari, em vaig adonar que era teatre de debò i que no tenia res a veure amb la lectura del text que havia fet abans.
Es presenta com a “conferència teatral sobre la gran novel·la Solitud de Víctor Català i la mítica pel·lícula Stromboli de Roberto Rossellini”. Cal dir que la fórmula de “conferència teatral” és interessant per allò que alguna vegada hem comentat de la construcció d’intertextos i hipertextos, però el que compta, un cop s’és dins del teatre, és el muntatge, la direcció, la veu i el cos que dona vida al text.
La presentació de l’obra continua dient: “La Dra. Nela Simari, una distingida experta en el camp de la literatura comparada, ofereix una peculiar «conferència inaugural» entorn de la influència de Víctor Català sobre l'aclamat director italià Roberto Rossellini. La seva lliçó magistral no només ens endinsa en els universos paral·lels de Solitud i Stromboli, sinó que, a més, ens convida a reflexionar sobre el concepte d'autoria, el mateix fet creatiu, i sobretot, sobre qui surt a la llum i qui roman a l'ombra en el complex relat de la Història”.
Tant en el cas de Solitud com d’Stromboli hi ha suport d’imatge i el power-point imprescindible en les conferències i classes magistrals hi és present de manera ben repartida en la posada en escena. De quina manera s’entrecreuen les figures i les accions en ambdues obres resulta força sorprenent i els elements divergents encara subratllen més les semblances.
El rerefons del rodatge de Stromboli (títol original en italià Stromboli, terra di Dio), un clàssic indiscutible del neorealisme italià, amb la relació durant el rodatge del director Roberto Rossellini i l’actriu Ingrid Bergman és un plus afegit a l’entramat de l’obra que també hi incideix. La comparatística està ben justificada, per exemple, amb els paisatges que, sens dubte, tenen un paper important en el simbolisme de les obres, i també amb les aportacions de la crítica psicoanalista als somnis. Les figures protagonistes de la Mila i la Karin són centrals i acompanyen la conferenciant en tot moment, en les seves caigudes i pujades al cim fins al final d’autoafirmació.
Les relacions del poder patriarcal en el món de la cultura queden reflectides en l’obra teatral a través dels exemples de les obres estudiades i comparades explícites en el títol, però també, i aquesta és la sorpresa final, en la confessió de la professora Nela Simari respecte a la seva relació amb el seu “mestre” a qui s’està retent homenatge justament en aquesta trobada acadèmica on ella fa la lliçó inaugural recuperant de manera significativa els seus estudis primerencs molt allunyats dels temes que l’han consagrat acadèmicament.
El do de l’oportunitat d’aquest monòleg és que es representa justament quan en el món del teatre de casa nostra s’han destapat formes patriarcals de violència patides per les joves alumnes per part del seus mestres. La professora Nela Simari és una supervivent d’una experiència mutatis mutandis en el món universitari.
Em sembla que ja he avançat massa i que del que es tracta és que aneu a la sala Atrium a veure l’obra.
Mercè Otero-Vidal
Professora jubilada i activista feminista